Els humans hem
construït al llarg dels segles la imatge de nosaltres mateixos que més en pau ens
deixava. Amb nosaltres o amb Déu nostre senyor amén, però en pau, amb la
consciència més o menys tranquil·la per a poder continuar endavant en aquesta
vall de llàgrimes. El cristianisme, per exemple, ha parlat sempre d’una espècie
escollida, per damunt de les altres, la única, entre àngels, animals i plantes,
que tenia cos i ànima, que reunia al seu si tota la creació. Una visió, com a
poc, amable, del nostre ser. I no han estat els únics, religions d’aquelles amb
déu o sense, platonisme o Islam, s’han esforçat per a donar una imatge de
l’ésser humà gloriosa, o almenys digna, que ens ajudara a alçar-nos cada matí i
pensar que som alguna cosa més que una suma de teixits i reaccions químiques. Una
imatge, justament, el més diferenciada possible de la natura. I és que bona
part de la nostra història ha estat la dels intents d’amagar la nostra part
animal. Com si allò natural ens rebaixara la categoria, ens fera caure
de l’olimp de les criatures escollides que vaguen distretes pel centre de
l’univers. Només amb certa insistència, des de la Il·lustració es va aconseguir
baixar l’home de les altures.
Hi ha, però, qui no acostuma a
empassar-se dogmes acolorits i tendres, per convicció o per caràcter. Joan
Fuster no era, precisament, un d’aquells feligresos de les visions amables. I
menys encara de la teologia cristiana, aduladora sense descans de l’ànima
glorificada. No. L’escriptor de Sueca era una d’aquelles “altres ànimes”
hereves dels Diderot i Buffon: empíriques i escèptiques, radicalment
escèptiques fins i tot en allò que més passió els provocava. Ja ho sabem, ell
s’encarregà de deixar-ho clar: va fer elogis apassionats de l’escepticisme i va
escampar la iconoclàstia més culta. Potser per això el seu Bestiari (PUV, 2005) no podia ser tal. Per què?
Tradicionalment, els bestiaris eren
llibres en què els animals tenien un grau major o menor de protagonisme, des de
personatges principals o secundaris a actors de repartiment. Ambigu, és clar.
Els bestiaris medievals, per exemple, reunien definicions i explicacions sobre
unes i altres “bèsties”, animals entre reals i imaginaris, dels quals esclarien
trets i comportaments amb voluntat didàctica i moralitzadora. Bèsties, sobretot
bèsties, animals de cos i prou, sense ànima, lluny de la sublimitat humana.
Allò eren els bestiaris que tothom coneixia, en canvi, el Bestiari que
ens presentava Fuster era, ben mirat, l’anti-bestiari. Mitjançat uns aforismes
mínims, extremadament subtils, infinitament senzills, absolutament complexos,
eternament irònics, Fuster dinamita la concepció clàssica i moralitzadora
d’aquest tipus d’obres. Li pega la volta i deixa anar tota la seua acidesa d’homme
de lettres de poble, el seu estil més marcadament irònic, aquella bilis que
el feu cèlebre. L’epigrama que obri el llibre, de C. Ros, ens dóna una pista
valuosa: “Tot està subjecte al home; y ell tenia una pusa en la mà”. Fuster
mira la pusa i després pensa. El resultat és un tret a l’aire:
L’educació
del gos consisteix a
ensenyar-li qui és el seu amo.
Com totes les
educacions.
Ens sona? El Bestiari de
Fuster no és humor, no és comèdia gratuïta, és ironia fina, relativisme amerat
de sarcasme, reflexió política, però sobretot és una punyalada a l’olimp dels
humans escollits. Un toc d’atenció. No som tant, ratllem l’absurd. Reflexió
provocada pel xoc entre aquella cultura miop i una natura omnipresent que
amaguem. La de Fuster és, com sempre, ja siga amb pinzellades polítiques o de
la filosofia més innòcua, una reflexió al voltant de la condició humana, una
reflexió que, al cap i a la fi, és l’única possible.
Viure és un pretext per a morir
- Quina collonada!
I la girafa continuà el seu camí...
Inimitable. I qui vulga entendre,
que entenga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada