dimecres, 2 de gener de 2013

Idees d'un animal amb raó



Els humans hem construït al llarg dels segles la imatge de nosaltres mateixos que més en pau ens deixava. Amb nosaltres o amb Déu nostre senyor amén, però en pau, amb la consciència més o menys tranquil·la per a poder continuar endavant en aquesta vall de llàgrimes. El cristianisme, per exemple, ha parlat sempre d’una espècie escollida, per damunt de les altres, la única, entre àngels, animals i plantes, que tenia cos i ànima, que reunia al seu si tota la creació. Una visió, com a poc, amable, del nostre ser. I no han estat els únics, religions d’aquelles amb déu o sense, platonisme o Islam, s’han esforçat per a donar una imatge de l’ésser humà gloriosa, o almenys digna, que ens ajudara a alçar-nos cada matí i pensar que som alguna cosa més que una suma de teixits i reaccions químiques. Una imatge, justament, el més diferenciada possible de la natura. I és que bona part de la nostra història ha estat la dels intents d’amagar la nostra part animal. Com si allò natural ens rebaixara la categoria, ens fera caure de l’olimp de les criatures escollides que vaguen distretes pel centre de l’univers. Només amb certa insistència, des de la Il·lustració es va aconseguir baixar l’home de les altures.
            Hi ha, però, qui no acostuma a empassar-se dogmes acolorits i tendres, per convicció o per caràcter. Joan Fuster no era, precisament, un d’aquells feligresos de les visions amables. I menys encara de la teologia cristiana, aduladora sense descans de l’ànima glorificada. No. L’escriptor de Sueca era una d’aquelles “altres ànimes” hereves dels Diderot i Buffon: empíriques i escèptiques, radicalment escèptiques fins i tot en allò que més passió els provocava. Ja ho sabem, ell s’encarregà de deixar-ho clar: va fer elogis apassionats de l’escepticisme i va escampar la iconoclàstia més culta. Potser per això el seu Bestiari (PUV, 2005)  no podia ser tal. Per què?
            Tradicionalment, els bestiaris eren llibres en què els animals tenien un grau major o menor de protagonisme, des de personatges principals o secundaris a actors de repartiment. Ambigu, és clar. Els bestiaris medievals, per exemple, reunien definicions i explicacions sobre unes i altres “bèsties”, animals entre reals i imaginaris, dels quals esclarien trets i comportaments amb voluntat didàctica i moralitzadora. Bèsties, sobretot bèsties, animals de cos i prou, sense ànima, lluny de la sublimitat humana. Allò eren els bestiaris que tothom coneixia, en canvi, el Bestiari que ens presentava Fuster era, ben mirat, l’anti-bestiari. Mitjançat uns aforismes mínims, extremadament subtils, infinitament senzills, absolutament complexos, eternament irònics, Fuster dinamita la concepció clàssica i moralitzadora d’aquest tipus d’obres. Li pega la volta i deixa anar tota la seua acidesa d’homme de lettres de poble, el seu estil més marcadament irònic, aquella bilis que el feu cèlebre. L’epigrama que obri el llibre, de C. Ros, ens dóna una pista valuosa: “Tot està subjecte al home; y ell tenia una pusa en la mà”. Fuster mira la pusa i després pensa. El resultat és un tret a l’aire:

                                  L’educació del gos consisteix a
                          ensenyar-li qui és el seu amo.  Com totes les
                          educacions.

            Ens sona? El Bestiari de Fuster no és humor, no és comèdia gratuïta, és ironia fina, relativisme amerat de sarcasme, reflexió política, però sobretot és una punyalada a l’olimp dels humans escollits. Un toc d’atenció. No som tant, ratllem l’absurd. Reflexió provocada pel xoc entre aquella cultura miop i una natura omnipresent que amaguem. La de Fuster és, com sempre, ja siga amb pinzellades polítiques o de la filosofia més innòcua, una reflexió al voltant de la condició humana, una reflexió que, al cap i a la fi, és l’única possible.

Viure és un pretext per a morir
- Quina collonada!
I la girafa continuà el seu camí...
           
            Inimitable. I qui vulga entendre, que entenga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada