dimarts, 25 de desembre de 2012

La ferida oberta d’Amèrica Llatina.


No hi ha remei, és inevitable l’encís de l’Amèrica del Sud, una terra on els europeus aboquem ancestralment les nostres ires, frustracions i anhels, un continent on tot sembla encara, fatalment per fer, terreny fèrtil a revolucions passades però també a futures, lluny d'una vella, trista i eixorca Europa desmemoriada de l’espoli sistemàtic a què sotmeté a l'Amèrica que, no debades, anomena llatina. Simplista? Per suposat, però no per això menys real. La fascinació hi és, tossuda.
Roger Sànchez ve de publicar Una nova alba. A destemps per l’Amèrica Bolivariana (Tigre de Paper, 2012), un dietari fragmentari i de circumstàncies on relata, precisament, les impressions del viatge – que no turisme – d’un europeu pel continent que Europa va dessagnar. Un llibre de combat, clar i ras, que s’estalvia circumloquis i eufemismes, de lèxic combatiu, radicalment feminista i anticapitalista, i estil directe i taquigràfic de notari social, sense ornaments retòrics. Una obra, dèiem, de circumstàncies, producte de l’ara i ací que viu el seu autor a cada passa en el seu viatge. Uns apunts al vol, unes escenes, uns traços, només, enmig de l’inabastable tapís que és l’Amèrica del Sud. Fluid, però inevitablement fragmentari, Una nova alba capta gestos i diàlegs volàtils, alhora que defuig una anàlisi més profunda que trobem a faltar. Impressions, doncs, i no dades.
Són, en tot cas, les paraules de qui ha estat allà amb voluntat ferma, militant, i és que Roger Sànchez no enganya ningú: els seus són mots de batalla, militants, d’internacionalista confés, ingenus a estones però sincers sempre, que no cabrien dins les columnes d’un diari a sou del banc Santander. Perquè als rotatius europeus no hi ha lloc per a aquell vell veneçolà, comunista des dels setze anys, que anomena Chávez dictador però que també reconeix els seus avanços socials i, sobretot, el perill de fer-lo fora i obrir la via als Estats Units: “Per tant, que es quedés, però amb algú que el controlés, que el fiscalitzés”. Lúcid, democràtic. Perillós? Els grans mitjans, en una acotació discreta, assentirien greument. Massa, amic meu, no interessa. 
Una nova alba és un viatge que travessa vuit països amb vuit problemàtiques diferents. La Colòmbia marcada pel terrorisme d’Estat i els desplaçaments de població, un drama encara vigent que fa dels Drets Humans un funeral constant. L’Equador desconcertat d’un Correa “molt dur i sec parlant”, que “frega l’arrogància”. El Xile que encara recorda la sang ordenada per Kissinger i la seua CIA, on una xica treballa a Valparaíso de 3h a 9h del matí com a telefonista anònima en un call-center de Telefónica. El Perú de l’era post-Fujimori, hereu d’una guerra vençuda implacablement per un Estat sense clemència. El Montevideo on Galeano encara parla de futbol assegut a la terrassa d’un cafè. La Santa Cruz frustradament occidental, radicalment opositora a un Evo Morales que altres veuen però com a massa temperat. El convuls Caracas que aplaudeix un Chávez per a qui Sànchez no estalvia alguna finíssima però higiènica crítica: “més encara quan, en un gest que s’hagués pogut estalviar, va llençar al públic el mocador (vermell, clar) amb què s’acabava d’eixugar la suor. No calia. No cal”.  L’Argentina peronista o no però que empresona per fi el seu exdictador Videla...
I allà, en el fons del fons, la lacònica pintada que travessa un mur de La Higuera, l’últim poble que van veure els ulls d’Ernesto Guevara: “No a la mercantilización del Che”. Tot massa complex. Massa difícil. Massa fascinant. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada