dimarts, 18 de desembre de 2012

Sobre Gramsci, Espanya i l’arma de destrucció massiva del “sentit comú”.


Una de les manipulacions més colossals – i esteses – en aquesta nostra benvolguda Iberia és la de presentar projectes polítics com a entelèquies, matèria apta només per a consum de bojos i altres pertorbats mentals. Ho podem comprovar fàcilment només col·locar-nos davant el televisor i rodejar-nos d’una amable cort de sentacàtedres amb corbata asseguts al voltant d’una taula de debat de La Sexta. Aquests gurús de la sociopolítica despatxaran ràpidament, amb un posat que va des del paternalisme benintencionat a la fatxenderia més coenta, “quimeres” polítiques com els processos d’autodeterminació dels pobles o la construcció de societats econòmicament més igualitàries. Independència? No home, no en feu cas, només un conglomerat de fosques idees cuinades per uns pocs bruixots tenebrosos que han intoxicat el poble ingenu. Contra aquestes idees paranoides d’emancipació només poden presentar la seua alternativa, com a obra sacra i inevitable de la natura, com el més normal i lògic i comprensible. Apel·len llavors, solemnement,  al sentit comú.
            Antonio Gramsci era un home perillós, tant que es va passar més d’una dècada a les presons de la Itàlia feixista, de la manera més natural, normal, lògica i comprensible. No és d’estranyar que li pegara voltes al tema del sentit comú. Ho fa en La política i l’Estat modern (en castellà a Península, 1971), una obra a estones densa però a d’altres d’una lucidesa transparent, com quan tracta, precisament, la volubilitat d’aquest terme: “El sentit comú no és una concepció única, idèntica en el temps i en l’espai: és el ‘folklore’ de la filosofia i, de la mateixa manera que aquesta, es presenta en innumerables formes”. Alerta senyors tertulians, martells d’heretges separatistes i comunistes. Alerta.
Segons l’escriptor italià no hi ha, doncs, el sentit comú, sinó molts, eternament canviants depenent de pobles, èpoques i classes socials. El sentit comú no volia dir el mateix a casa d’un retor de Pensilvania del segle XIX que a un barri obrer Florència fa quatre minuts. En època del fundador de l’Unità, per exemple, la religió subministrava bona part del capital del sentit comú de la societat italiana, però, tot i així, “tota religió, fins i tot la catòlica, és, en realitat, una multiplicitat de religions diferents i sovint contradictòries: hi ha un catolicisme dels llauradors, un altre dels xicotets burgesos i dels obrers de ciutat, un de les dones i un altre dels intel·lectuals...”. Així, no hi havia més acceptar que referir-se a aquell concepte “equívoc, contradictori, multiforme” com a prova de la veritat era “absurd”.
Què fer? No cal dir que per a Gramsci, en la línia de Marx, s’imposava la necessitat d’introduir en aquell magma ideològic “noves creences populars, és a dir, d’un nou sentit comú i, per consegüent, d’una nova cultura i d’una nova filosofia que s’arrelen en la consciència popular amb la mateixa força i la mateixa imperativitat que les creences tradicionals”. Lluny d’aquesta voluntat transformadora, els noventayochistas del s.XXI, columnistes a sou de El País, El Mundo o ABC, encara es lamenten agrament del destí de les Espanyes, i invoquen, no menys dramàticament, una mica – només una mica – de sentit comú. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada