divendres, 21 de desembre de 2012

Notes sobre la llengua poètica de Vicent Andrés Estellés

Dins revista SAÓ, novembre 2012. 

Un poeta és la seua llengua. Simple. Implacable també. Ningú com ell estarà tan lligat a cada mot, ningú com ell en dependrà tant, fins al mínim detall. Perquè la poesia demana certesa, concreció, punteria. Ell, artesà primer i més esmolat de les paraules, haurà de trobar-ne a cada moment les justes i necessàries, que no són sinó les seues, perquè un poeta ha de trobar la seua llengua. La seua, i no una altra. Trobar la pròpia veu, el propi estil, és el primer pas en la vida d’un treballador dels versos. Ineludible, indefugible. I potser l’únic que importa, podríem dir. No és gens fàcil, no cal dir-ho, han estat molts els poetes que s’han perdut en un mar de convencions, d’influències, de referents, d’escoles poètiques, d’estils sancionats pels mestres, i ho han fet sense trobar una veu que era la seua. L’oblit els ha obert la porta amablement. Enfront, però, n’hi ha d’altres que sí que l’han desvelat, per revelació o per insistència. Vicent Andrés Estellés ho va fer a força d’omplir per inèrcia pàgines amb una llengua poètica que no era la seua. I va triomfar.
            De fet, potser la major victòria de la seua poesia és haver trobat la seua veu, única, genuïna, intransferible. No va ser senzill, però. On estava? Malgrat que va intentar-ho insistentment durant anys, abdicà del castellà anquilosat de les càtedres dels quaranta, d’aquell garcilacismo de marbre gris amb olor a postguerra, de por el Imperio hacia Dios, per a abraçar la llengua del poble, del seu poble, pobra i subalterna. I fer-la versos. S’havia decidit per la seua llengua però encara no havia trobat la seua llengua. El temps i les ratlles al paper li van mostrar el camí. La poesia d’Estellés s’anava fent i cada vegada adquiria més força, més solidesa: de Donzell amarg a Llibre de meravelles, de Ciutat a cau d’Orella a Coral romput, es desvetllava una poesia dura, consistent, àgil, amb una potència inèdita des de les dècades d’or medievals. I els fonaments eren sòlids.
            La clau del poeta de Burjassot era, sense cap dubte, la seua llengua poètica, un estil marcadíssim, intransferible, producte de tot menys d’una casualitat. Decisions. En primer lloc, Estellés escull un valencià de l’Horta. I un valencià de pobre. Sota la mirada atenta, això sí, de March i Corella, i la llunyana de Riba i de Foix, clàssics, mestres i referents tots ells. Sorprenent? Explicable, en tot cas: la seua equació suma els models inevitables, els clàssics del XV i els tòtems catalans del segle XX, i els fa convergir amb el torrent imparable de la llengua popular. El resultat, ja ho hem dit, és una llengua d’una frescor inusitada, popular, fluida, un instrument radicalment viu, amb totes les accepcions del terme, que recorre els tots versos del poeta, ja siguen els més lírics o els patriòtics, els existencials o quotidians. Alguns, de tot això, n’han dit “dialectal”. Estellés dialectal i Carner no? On està la frontera? M’estimaré més no entrar en debats pantanosos.
            Però un moment, sabem, i ben bé que ho recorden Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador en el seu assaig Aproximació a V. A. Estellés, que una llengua poètica – pura convenció – no és ni pot ser la llengua del carrer. Evident, a totes llums. Ara bé, com lúcidament diuen els autors, el que sí que pot fer és apropar-se a la parla quotidiana, i fer-la poètica. I Estellés ho fa, sense dubte, opta per la paraula quotidiana, popular, aquella que va més enllà de tots els clàssics, influències i models possibles. Mentrestant, és clar, rebenta convencionalismes, literaris i lingüístics. “Les paraules del carrer, grolleres tal volta, o sovint, o de somrient gentilesa menestral, els sobreentesos sardònics, els clixés i les interjeccions del diàleg del veïnat, es convertien així en materials “lírics” d’una potència inesperada”, és Fuster qui ho diu, ben clarament, en el pròleg a l’obra completa del poeta.
            L’escriptor de Sueca posa l’accent sobre el tret més vistós de la decisió d’Estellés: prendre el lèxic radicalment de carrer, per a bé i per a mal de la gramàtica, fins i tot amb concessions puntuals al castellanisme, l’únic preu a pagar – ben insignificant, tanmateix... – per una potència poètica a l’altura de pocs. Una característica tan cridanera que alguns, de fet, l’han aplaudit amb superficial eufòria, celebrant el mot groller, tan present de vegades als seus versos, amb un somriure i poques paraules. I s’han quedat allà ancorats, estúpidament enlluernats per l’eixida bròfega i desacralitzadora: “Algú se’n riurà, d’aquestes coses, i des d’ací em cague la puta mare que el va parir”. Però Estellés no és això. O no només.
            Els seus versos van molt més lluny del sostrac lèxic puntual, de la poalada antipomposa i rutinària del carrer. La seua aposta decidida per la llengua popular implica també la presència d’un ric compendi de frases fetes i expressions, una mostra menys estrident però igualment important de la llengua del poble, perfectament païda literàriament i reinventada a cada vers: “però el poble alenava. Se’n fotia de la sintaxi i de qui la toca” diu, a El gran foc dels garbons. Directe, sincer.
            I també àgil, com hem dit. Ho reiterem. Estellés, així, es recolza sovint en polisíndetons tan torrencials com necessaris, que aporten fluïdesa a una llengua de per sí líquida. “L’autòpsia del iaio, allà, dessota el sol feroç de juliol, i la sang, i les mosques, i la pols del camí, i la sang altra volta, i matèries grogues, i matèries grises, i totes llefiscoses...”. Un escena concreta, dura, sense impostures, com s’estima el poeta, i sota un sol que no es qualsevol: feroç. La d’Estellés és una poesia d’adjectiu excitat, dur, just, solemne, irònic – “una amable, una trista, una petita pàtria” – que determina l’esdevenir de cada vers, els mils sentits en què es pot desencadenar. I, per suposat, també d’adverbis, aquells adjectius del verb que va dir algú, igualment  potents i fondos, preparats per a fixar el moment concret, quotidià i ritual que li tant agrada: “agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucarísticament”. Només un pimentó en l’aire... 
            No debades, a aquest gust per l’episodi concret i sense estridències, li ajuda una notabilíssima habilitat amb els indefinits, que baixen la poesia dels altars i les majúscules, i l’escampen per la vida de tots els dies, entre cantons i places: “recórrec uns carrers entre éssers i coses”. Uns carrers. “Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora”. Uns. Estellés és carrer. I carrers. Apareixen, tossuts, explícits, els topònims com a escenaris de la pobra vida, d’allò perdut, d’allò evocat, d’allò radicalment present, d’allò somiat. Llocs i espais generalment part de València i la seua horta, sovint del país propi, de vegades d’una Europa idealitzada. Sanchis Guarner, en prologar el Llibre de Meravelles, ho va veure com a una evidència clamorosa: “El poeta es complau a concretar l’escenari dels fets per tal de reforçar-ne el verisme, però també per cantar – púdicament i indirecta – la ciutat dels seus amors”. Un carrer, un record, un patrimoni, una estima.
            Les referències, en aquest punt, no es limiten a la toponímia. Més enllà dels carrers, es fan imprescindibles els personatges que han marcat el poeta, els seus noms i els cognoms. Trobem llavors una poesia farcida de moviments d’intertextualitat, de mestres, de companys, de ciutadans o de tirans d’aquells que marquen èpoques. Els poetes que l’han marcat, Ovidi, Horaci, Neruda, Éluard, i un etcètera de gegants. Tot plegat, una fonda teranyina de referències, sovint explicita, una tradició literària que Estellés continua en homenatge etern o rebutja per buscar nous camins. “Vora el barranc del Carraixet hi ha un taronger d’amargues branques”. El fill del forner pica l’ullet. Teodor Llorente retorna una reverència.
            Tots aquests trets que venim comentant s’accentuen especialment quan Estellés es decideix a anar més enllà del motlle clàssic, quan deixa de banda els sonets i les rimes que domina i aposta per llargues tirallongues de versos, amb l’exemple enorme de Coral Romput, un poemari de d’aquells que no caben dins d’un sonet, dels que vessen el got brutalment, dels que no saben de formes preestablertes. Només una discreta vida entre uns quants carrers, que no necessita de retòriques pomposes ni piruetes lèxiques. No. Contar una discreta vida demana estripar-la, entrar en la seua llengua humil i obscura. I donar-li forma amb les mans. Potser això és Estellés. Per damunt de sonets i motlles augusts. Ho va deixar escrit i ben escrit en aquesta lletania corrosiva concebuda amb trenta-tres anys, una aspra confessió: “de vegades voldria fer versos nobilíssims, i dir antigues coses amb plena dignitat, anomenar il·lustres personatges i llocs, i treballar esveltes metàfores de sal, intercalant alguns oh la lluna, oh les verdes illes assolellades, tot això que m’agrada llegir en certs poetes, i tot dessota el signe mussartià de Goethe. Però no puc. No sé”. No podia. O no sabia. Estellés, al capdavall, era – és – tota una altra cosa, el brut paper dins la botella del nàufrag.

           



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada