dissabte, 8 de desembre de 2012

Guardiola



Començar parlant de futbol potser no siga la millor idea. Tal vegada, de fet, siga la pitjor. O no, perquè de sobte recorde com es va pensar la resposta una vesprada de juliol. "Un poeta parlant de la pilota, de l'opi del poble. Hi ha qui no ho comprendria, no creu?". Com va mirar al sostre i em va retornar una mirada que deia sí, ja tinc les paraules. "Doncs mira, d'opis del poble, n’hi ha molts. En el fons, crec que el futbol representa molt bé l’efímer absolut, la vida tal i com la vivim ara. Fins que no xiula l’àrbitre, no dones per acabat el partit. A la vida passa el mateix, fins que no xiula la mort, no dones per esgotada la vida. És una partida que has de jugar". Era la veu rogallosa d’un Josep Piera que em va concedir una entrevista perquè li agrada parlar i a mi també. Acabàrem per parlar de tot, i per tant de futbol. Poeta militant ell, estudiant, per dir alguna cosa, jo. Feia una calor fonda de vesprada d'estiu. Em parlà de Guardiola, "un xiquet de poble però elegant, que parla com un poeta". D'acord, doncs, si em permeteu començaré parlant de futbol, rescataré un paperot sobre el xiquet de Santpedor. I que m'absolguen els tribunals antigregaris. 

Guardiola 

Que em perdonen els incrèduls de tots els signes, perquè si el futbol només fóra això, futbol, hi hauria certes coses que no passarien. Ximple. Absurd. Histèric. Irracional. Gregari... – Humà? – Un etcètera infinit.  Però evident a totes llums. Si el futbol només fóra futbol, cap comentarista, en un èxtasi místic digne de Ramon Llull, hauria cridat als quatre vents gracias Dios por el fútbol, por Maradona, por estas lágrimas, després de la carrera per mitja cancha del barrilete cósmico contra Anglaterra, ara fa trenta-dos anys. Tampoc un altre orador igualment histèric hauria exclamat amb la veu trencada gol de Señor, gol de Señor, en aquell 1984 de precarietat futbolística per a Espanya, com si li hagueren comunicat en aquell moment que després de la vida hi ha més vida i tot és felicitat etèria. Ni més recentment, Carlos Martínez no hauria dit, amb set nusos a la gola, que el déu del futbol acabava de baixar a Stamford Bridge, per a portat el xut d’Iniesta a l’escaire esquerre de la porteria de Cech. Si el futbol només fóra futbol els presidents no rebrien en ambaixada les copes, ni els jugadors serien rics, ni les aficions plorarien els descensos com una mort – i ara pense en aquella tràgica de River – i les victòries com a núvols de felicitat eterna. A València els gats no pujarien a les palmeres del Cabanyal i ningú s’hauria anat del món per pròpia voluntat per la simple raó que l’Uruguai guanyà en Maracanà i no per la fam en el món o el salvatgisme capitalista. Tampoc Kapuscinski hauria escrit La Guerra del Futbol perquè aquesta mai no hauria tingut lloc. Si el futbol fóra només futbol hi hauria certes coses que no passarien. Si el futbol fóra només futbol no existirien personatges com Guardiola.
            La crisi va deixar d’existir per uns instants quan el noi de Santpedor va dir que ho deixava. A Europa es portaren les mans al cap com si s’hagueren separat els Beatles, que deia Manuel Jabois, i a Catalunya aquestes se’n van anar al cor, com si s’haguera mort l’últim pare de la pàtria. Pertot surava una tristesa de baixa intensitat. La premsa de Madrid es debatia entre la lloança alleugerida i l’eufòria mal dissimulada. Des de Barcelona van telefonar ràpidament al Vaticà per a veure si es podia tramitar una santificació en temps rècord. Com no van reeixir es posaren a escriure elegies futbolístiques al llegat de Josep Guardiola, aquell entrenador mig tímid mig fantasiós que arribà el 2008 deixant enrere un exili mai declarat i després de dues derrotes guanyà sis copes. Ja fa temps que se succeeixen els panegírics de circumstàncies d’un guardiolisme mediàtic primari i mal paït, barceloní i egòlatra, benintencionat però miop. Ara fa uns mesos es publicà Gràcies Pep! El llegat de Guardiola en 100 idees (Columna), on el filòsof Albert Jumilla s’afanyava a compilar i glosar els últims aforismes del profeta, per a presentar-los com a la Summa Teològica del Guardiolisme, que els devots de la capital catalana col·locaran pulcrament al costat del Glossari d’Eugeni d’Ors i les Memòries de Pujol. Una apologia que inclou l’única entrevista concedida per l’entrenador en els quatre anys com a entrenador del Barça, on trobem un Guardiola prudent, contingut, lúcid.
            En realitat, el començarem a trobar a faltar abans que se n’anara. Els uns odiant no poder odiar aquell home que pixava colònia a les rodes de premsa i parlava com si fóra un filòsof, tot i que segons ell, aquella humilitat de vidre era la conseqüència del seu “pànic de quedar retratat”. Els altres, orfes, com si se’ls haguera mort un pare. La resta del món, que és la majoria, l’acomiadaren amb una mescla de solemnitat i relativisme a contracorrent. Apòstol del cryffisme, conscient del fosc mercat del futbol però alhora amant inevitable de la passada curta i al peu, del rondo sistemàtic, de les corbates fines de marca, d’aquell Bielsa a qui buscà com a guia espiritual, del primer toc i el mig del camp obert com una vall, Guardiola va entendre aviat que necessitava una primera pedra sobre la qual construir la seua catedral. I la va trobar al vestidor.
Diuen que tot és química. El fútbol també. Les reaccions perfectes necessiten sublimitats contradictòries. El més racionalista necessita sempre un boig. Galeano, d’haver concebut El fútbol a sol i sombra fa pocs dies, potser li hauria reservat cinc o sis pàgines senceres, amb els marges immaculats i elogis poètics, a aquell entrenador que en quatre anys n’ha envellit quinze. Per contra, l’escriptor uruguaià va escriure sense saber-ho un paràgraf inoblidable al gran descobriment de Josep Guardiola, a la troballa que necessitava per a pintar el mural, al diamant que va tallar amb mans expertes, un boig de talla mínima amb el número 10 a l’esquena. Perquè Galeano encara no podia pensar en Messi quan deia, amb aquella prosa uruguaiana dolça i aèria, que por suerte todavía aparece en las canchas, aunque sea muy de vez en cuando, algún descarado carasucia que se sale del libreto y comete el disparate de gambetear a todo el equipo rival, y al juez, y al público de las tribunas, por el puro goce del cuerpo que se lanza a la prohibida aventura de la libertad, però jo sí que ho pense, i demane perdó als déus del raciocini i de l’espiritualitat, de la individualitat i la Il·lustració, perquè també m’estime el futbol com una pàtria, i gràcies al senyor Estellés per prestar-me una altra vegada el seu vers, i tinc al senyor Guardiola com a un profeta d’una creença potser estúpida però necessària, i a Leo com un dels deixebles d’una fe casolana i histèrica de diumenge. Un evangelista que no sap de paraules perquè només ha llegit mig llibre en la seua vida, aquella biografia de Maradona que no va acabar mai, potser perquè va preferir escriure la seua entre fiblades de velocitat i passos de ballet descarnat amb una pilota als peus. Guardiola amb Messi i Messi amb Guardiola, una història indestriable.
“Quatre anys en el Barça són molts anys”. I cada victòria li va costar una arruga de plaer i nervis. El guardiolisme tocà el cel en aquella orgia tàctica contra el Santos, sense davanters, amb un núvol de migcampistes que entraven per totes bandes i el món pegat al televisor per aplaudir-ho. Després, aquell déu que quatre anys abans havia descendit a Londres, li va girar l’esquena davant la mirada entre hieràtica i incrèdula de Di Matteo, i li va negar el gloriós acomiadament a Munich que ja se li escampava pel pensament. Però el futbol, com els poetes, sempre guarda una última carta de justícia. Com si estiguera penedit, li col·locà davant l’enamoradís Athletic del mestre, Marcelo Bielsa, qui encara espera l’as de piques que li permeta acabar la seua obra mentre camina la banda amb les mans a l’esquena i les ulleres a la punta del nas. I el futbol brindà per Guardiola, mentre Pedro i Messi feien els gols com dient va per tu i Puyol creuava el camps amb dues banderes a les mans. El cercle es tancava amb un últim orgasme, més casolà que l’esperat. I ell, sobre la gespa, va aplaudir el final inevitable.
Ara mateix, hi ha qui somia per les nits, com diria el genial Jabois, en “una conversación entre él y Bielsa sobre el 3-4-3, cada uno sentado en un cráter mientras la luna orbita sobre la Tierra y las mareas se adecúan a sus monólogos”. I és que el postguardiolisme sofrirà el trauma per una llarga temporada, perquè no és cap secret que el Barcelona que deixa el de Santpedor fa ombra el mateix equip de Cruyff que conquerí Wembley el 1992 amb l’obús de Koeman. L’equip de Guardiola és ja un clàssic, la culminació d’un estil, d’una manera d’entendre aquest joc que molts odien i molts estimen. La simple imatge desconcerta. L’obra, contemplada en la distància, és total, com el Tirant lo Blanch o una òpera de Wagner. Potser, després de tot, Guardiola, melancòlicament, se’n va anar per això. Perquè la Història la jutge amb nitidesa. Ell, com sempre, s’ho mirarà emboscat des de la banqueta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada