dimarts, 19 de febrer de 2013

El pecat només en femení


Potser per a un lector dels nostres dies, acostumat ja a relats pràcticament pornogràfics i sobreexposició al sexe, llegir papers com aquests no li semble cap provocació. Però qui haja llegit – i aguantat – la rajola de novel·la que és Madame Bovary, i ho haja fet amb una mica de perspectiva històrica ho comprendrà de seguida: l’escàndol estava servit. A la novel·la de Flaubert hi ha molt més a banda dels desenganys romàntics i la tràgica caiguda a la realitat d’Emma, entre línies veiem també el retrat de l“altra cara” de la burgesia, la que ocultaven aquells que basaven la seua existència en la façana més pura: la classe de l’aparença sistemàtica. Madame Bovary es converteix així en una bomba tota farcida d’adulteri reiterat, de desig, de societat podrida de caretes i disfresses, tot en radical contrast amb el món romàntic de les novel·les que llegeix la protagonista i que l’acaben portant a l’arsènic. No era d’estranyar que la classe al·ludida a la novel·la prenguera mesures contundents – que després se li tornarien contraproduents – de censura, ja que l’havien descoberta: corroïda de cap a peus.

Podem llegir-ho també en altres novel·les del XIX francès com Bel-Ami, de Maupassant, la qual ens mostra, entre bastidors, les contradiccions del teatre de la burgesia; i la mateixa Les flors du mal ,de Baudelaire, censurada per no adequar-se a les manies burgeses d’aleshores. Ara bé, aquesta inadequació es devia, en gran part, al tema de la “prostitució” i el del sexe en general, sempre incòmode, tabú, per a moltes cultures i – en conseqüència o a l’inrevés – religions. En el cas del París de l’època, tothom en tenia, com ha tingut sempre, de relacions sexuals: rics i pobres, obrers, burgesos, pintors, poetes i demés bohèmia; però la burgesia imposava un model de relacions sexuals que no encaixava del tot amb la realitat social, ni tan sols dins de la pròpia classe. Per això, eren sobretot les dones l’objecte de qualificatius ràpids si no s’emmotllaven amb aquell model d’aparences i família burgesa.
Puta. Putes. El mot “prostituta” volava, és a dir, a més de la seua significació literal encabia a tota dona que manifestara comportaments transgressius. I què era transgressiu? Comportar-se com un home: fumar o entrar a soles en un cafè, per exemple. Així, “prostituta” era arma llancívola contra tota dona que tinguera una vida sexual al marge de la lògica del matrimoni (adulteri, concubinatge o un amor lliure). I no sols això, sinó també les dones que freqüentaven o es movien pels llocs de sociabilitat masculina eren titllades així, per trencar la divisió sexual teòrica de l’espai reservat, és clar, als homes.
L’esfera pública estava dominada per aquest tipus de masclisme, i les dones ho pagaven. La complexitat i varietat de relacions a què convidava el Barri Llatí a partir, sobretot, de la segona meitat del segle XIX, són un exemple com una falla de gran. I no se li escaparen, per exemple, a un poeta com Baudelaire, que el tractava de ben a prop. Ell tampoc no era aliè a la realitat d’uns carrers que trepitjava i vivia, i dels quals, de fet, n’era part. A la vida de l’autor de Les lesbiennes hi hagueren, és clar, “prostitutes”. I tant. Però tinguem en compte què podia haver dins d’aquest sac.
 Dic tot això perquè si ho pensem bé, les dones segueixen sofrint aquesta discriminació sexual, malgrat que una mica aigualida, però tant sòlida al fons de la nostra mentalitat col·lectiva com abans. És a dir, l'adúltera, la insultada, l’anomenada “puta”, és només la dona, pecadora ancestral i bíblica. L’home, l’etern Adan, mentrestant calla i va tirant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada