L’èpica són paraules. Aquell
locutor ho sabia mentre cridava, amb la veu trencada de metàfores, que el dios
del fútbol acaba de bajar a Stamford Bridge, simplement perquè un jugador va saber
esperar fins a l’últim segon de l’últim minut per a col·locar una pilota dins
d’una porteria, i convertir la derrota en victòria. Aquell locutor acabava de
crear un heroi. Amb paraules, sempre amb paraules. I és que sense narració no
hi ha èpica, i sense èpica no hi ha herois. És la literatura qui els pensa, els
eleva i els regala la posteritat.
Herois
i antiherois han decorat i decoren el les vitrines de la literatura des de molt
abans que es crearen les cròniques esportives, orals o escrites. Des de molt
abans. Però és ara, justament ara, quan els esports s’han convertit en el principal
refugi de les seues llegendes. És seua la poesia de velocitats, agilitats,
tècniques o gambetes extraordinàries, és seua la divinitat concedida per la
paraula, és seu el poder escrit a les columnes dels diaris, la capacitat de
transformar la tristesa en eufòria i la frustració en esperança. Sí, tot allò
és seu, però tot allò no és nou. En realitat, les qualitats extraordinàries que
hui en dia ofrenem als esportistes han recorregut milers d’obres de tots els
temps. I sempre són les mateixes. O quasi.
Tot
comença amb Homer. La Ilíada i la Odissea són el principi, la gènesi, el
naixement dels herois. Allà hi ha Aquiles, tan ràpid i àgil com el vent, a tocar dels déus, quasi
invulnerable. I el quasi és un taló que no sobreviu a Troia, on Hèctor exerceix
d’antagonista perfecte. Perquè un heroi necessita un altre, un espill a vèncer.
També hi ha Ulisses, “l’enginyós, ple d’idees”, que guanya el retorn impossible
a casa. Si avancem una mica en la història trobem Eneas i el seu descens als
inferns que llegiria i copiaria Dante. I si volem canviar literatura profana
per la sagrada sempre ens quedarà la Bíblia i la seua lúcida i radical pedra de David al front de Goliat.
Més endavant,
hi ha els cavallers de la taula redona i tots les magnes línies del cicle
artúric. I els cantars de gesta castellans amb el Cid tan cristià, generós,
enginyós, bondadós i implacable amb els enemics, un heroi que guanya sempre,
fins i tot després de mort. El del Campeador és un d’aquells casos
paradigmàtics. La figura històrica hauria sigut poc més que una anècdota en els
llibres d’història medieval si el Cantar
de Mio Cid no haguera estat escrit. Llegenda o no, no importa, perquè
romangueren les paraules. L’heroi, una vegada més, era de tinta.
N’hi ha més,
de fills de l’èpica, evidentment. Cada vegada menys invulnerables, però. Veiem
sinó Tirant lo Blanch morir d’un trist i humà mal de costat, lluny
d’invulnerabilitats mitològiques. O el Quijote de la Mancha, que ja porta
l’anti abans de la paraula heroi. El cert és, però, que l’èpica s’escampa,
sobreviu, i arriba amb tota la seua força als nostres dies. Perquè la història
és un etern retorn i sempre acabem per retrobar els inicis. A qui li estranya,
a hores d’ara, veure comparat Leo Messi amb El Cid, aquell dia que eixí a jugar
lesionat, i amb només un caminar erràtic pel camp féu esclatar els somnis a la graderia i els malsons a la defensa enemiga? O parlar de la seua velocitat i agilitat amb més hipèrboles
que les que la Ilíada gasta amb
Aquiles? A qui pot estranyar-li?
No, a ningú no
ens estranya. Som nosaltres els qui alcem impenitentment herois al cel, figures
que ens guien, que ens facen sentir més amablement humans. Al capdavall, hi ha
herois perquè no poden no haver-ne. Necessitem pensar que algú ens defèn i
lluita per nosaltres, des de dalt. Necessitem la seguretat de l’extraordinari. Necessitem
no sentir-nos a la intempèrie, pensar que el sublim passa. Necessitem pensar
que en el fons del fons, la vida és alguna cosa més que el gris vagar d’uns
desgraciats enmig d’un món que no comprenen. La veritat, però, és una altra. Els
herois no existeixen. La literatura, almenys, sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada