dijous, 13 de març de 2014

Carmelina Sánchez Cutillas: la narradora inevitable

Quan escriure és un vòmit necessari el resultat sol ser un monument. Per això les grans obres escassegen, perquè són fruit d’una vocació insubornable que va més enllà de l’ofici i del temps, que naix de l’inevitable. Perquè la gran literatura és inevitable. Ara fa cinc anys que se’ns va morir Carmelina Sánchez Cutillas, poeta i enamorada de la història medieval valenciana. I la narradora d’una única novel·la, aquella joia que es diu Matèria de Bretanya, escrita amb el torrent de paraules que se’ns escapa dels llavis quan parlem del que no ha de tornar.
          La novel·la va guanyar l’Andròmina de Narrativa als Premis octubre de 1975. Ho faria, supose, per unanimitat. I és que Matèria de Bretanya, tan lluny i tan a prop d’Els cucs de seda o La Plaça del Diamant, és una obra enorme escrita per contar uns records d’un poble petit petit, com les penes i les alegries, com tot, perquè Sánchez Cutillas narra amb la boca xicoteta, dolçament, les escenes que ben podrien haver sigut poesies o contes. Sempre en passat, per a tornar de sobte i en comptades ocasions a un present que, en el fons, no cal. Tot amb una llengua entre la parla viva i les dissonàncies de diccionari, tan representativa d’uns setanta en què el model encara estava fent-se.
El poble, per cert, és Altea. Allà on hi ha la calç en les façanes, el trenet que creuava lentament la Marina i la sega estacional de l’arròs i els pescadors que no podien faenar perquè la mar se’ls rebel·lava. Tot un món observat entre les mans, i contat amb una ingenuïtat que no ho és, que es desfà al mateix temps que la seua infantesa. Molt a poc a poc: “encara crèiem que la vida seria semblant a una poma de la tardor ensucrada”. Encara.
Un món menut i uns ulls enormes,  entre la mar i les muntanyes: “la pàtria meua era tot la terra encerclada per l’Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l’horitzó i la Serra Gelada i el Morro de Toix i el Penyó d’Ifac al més lluny”. El paisatge en què els més o menys pobres parlaven valencià i els més o menys rics no tant, com ella, mentre la seua consciència es rebel·lava, incòmoda, davant d’un ordre sant i més incòmode encara. I els ancestres que també es rebel·laven, en certa manera:  “al meu avi no li va fer gens de gràcia, i deia que era una vergonya que els seus néts no sabien parlar valencià”.
        I les contradiccions que creuaven dies i vells i joves i xiquets, mentre tot aquell món queia, desapareixia, s’esvaïa, tot esperant el dia en què un d’aquells infants cresquera i decidira prendre una Olivetti per a contar-ho tot. Fou una xiqueta, Carmelina Sánchez Cutillas. I molts anys després de deixar de ser-ho li va dir, inevitablement,  Matèria de Bretanya

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada