dijous, 27 de març de 2014

La vida no sempre fa presoners

Allà, una mica més enllà del corrent del riu immens que talla la selva, hi ha els afluents discrets, mig oblidats i tètrics, condemnats a fluir a velocitats diferents, presos dels meandres més recargolats. Ara, si fem l’esforç de continuar llegint després d’un intent de metàfora lamentable com aquesta, que volia fer del riu la vida, comprendrem que no tots són els escollits per a transitar pel l’Amazones, la vida immensa i amb el futur promès de la mar, qualsevol sentit amable pel qual respirar. Hi ha qui no transita per la carretera principal i es conforma amb camins subalterns, entre la supervivència i la desídia i un final de trajecte constant. Joan Carreras ho acaba d’escriure. Carretera secundària (Proa, 2012), una al·legoria dels finals sobtats i els perennes d’una vida que no sempre fa presoners.
            Una obra de detalls determinants i ínfims, amb diàlegs trepidants trencats per anotacions teatrals com acotacions en la caixa negra, però sobretot una novel·la de personatges destruïts per dins, que constaten aquella veritat tan postmoderna que resa un “tots se’n van” en carn viva, i accepten la consegüent solitud de murs llisos. Impredictible i amb girs argumentals notables, Carretera secundària és la metàfora dels camins perduts, sense punt d’arribada, velleses que fan eco entre quatre parets, fills que redescobreixen pares massa tard, amors trencats per tot i per res, motors vitals massa volàtils... Una metàfora on les dades cauen com les fulles a la tardor, al seu moment just, que deia Ramon Besa dels gols al Camp Nou.
Hi ha qui ha vist Auster emboscat entre les línies de Joan Carreras, potser no tant, i és que l’autor de Trilogia de Nova York juga en una altra lliga, però a Carreteres secundàries és cert que trobem aquelles solituds urbanes d’espais boirosos, aquells pous de psicologia silenciosa.  Probablement no tan cool, però igualment plausible és veure trets d’aquell personatge de Xavier Aliaga que vagava per l’urbs entre gin-tonics i gotes de sarcasme gris de persianes mig abaixades un diumenge a la vesprada. En aquest cas, però, sense aquella última reserva d’ironia a prova de bomba. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada