dijous, 6 de març de 2014

Matar Fuster o revisar-lo?

Entre el blanc i el negre hi ha els grisos com entre els panegírics i els assassinats intel·lectuals per l’esquena hi ha les revisions honestes. La que acaba de fer Ferran Archilés (Castelló 1971) és de les últimes, radical però rigorosa. Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana (Afers 2012) és una obra que ressegueix les equivocacions de la visió fusteriana de la història valenciana, amb honestedat però amb sistematització. No és cap punyalada a traïció. Archilés no s’estalvia sonors chapeaus al pensador de Sueca, especialment quan l’absol d’aquella erosionada acusació tercerviista de ser el culpable de tots els mals per tibar massa la corda de la societat valenciana. Tampoc no és cap obra innocent. Reparteix ironies i correccions severes, però també guarda una sublim pedrada final al guanyador de la partida, el triomfalisme identitari del PP, que “menysté la llengua dels valencians excepte per a fer-ne un discurs anticatalanista, amb una autocelebratòria modernitat convertida en espectacle al servei del neoliberalisme i l’espoliació”.
              Claredat. Archilés alça les seues cartes. “Fuster”, diu l’historiador de Castelló, “quedà atrapat en un laberint d’essencialismes, sobretot de base lingüística”  Davant del nacionalisme espanyol, doncs, Fuster oposarà un de simètric, però amb l’única diferència de la llengua catalana. Hereu, per tant, d’aquell noventayochismo d’Ortega obessionat amb el fracàs d’Espanya, Fuster veurà un País Valencià fracassat, a la deriva, desviat paulatinament del tronc comú català, de la seua “plenitud”, però que encara conservava l’eina del passat i del futur, l“essència”: la llengua.
               Archilés, doncs, es limita a analitzar la interpretació de la trajectòria històrica valenciana com a conseqüència de desviacions i defectes que féu Fuster. I a corregir-la. El seu recorregut, reiteratiu i massa deutor d’eixa densitat pètria de les tesis doctorals, ve a dir que el savi de Sueca s’equivocava amb la seua visió d’una trajectòria anòmala. Per a contestar-lo, porta a poc a poc el discurs al seu terreny, un segle XIX clau del qual Archilés ha fet el seu teatre d’operacions històriques. Sap que toca la tecla de la polèmica. Però ho fa amb tot el pes de l’argument. I és bon símptoma, perquè el gremi dels exegetes del país cau sovint en un posat estantís.
  
El segle XIX o la clau que obri tots els panys

La clau de tot plegat és el segle XIX, i més per a Archilés, obsessionat durant anys a escampar la seua tesi que la primera identitat nacional dels valencians és l’espanyola, assimilada gràcies a una forta identitat regional que hi encaixava a la perfecció, llengua inclosa. Per contra, la visió de Fuster, que veu una identitat valenciana encara autèntica, encarnada pel poble i la seua llengua, i un estat borbònic “postís” al damunt però que proclama un “patrioterisme espanyol” fort i en forma que conviu amb tensions “anticentralistes” en el mateix terreny.
          Contradicció? La pregunta d’Archilés és, com a poc, recurrent. Una mera qüestió de llenguatge, simple disputa dialèctica, però l“única” qüestió i l“única” disputa possibles, ben mirat… Siga com siga, les conseqüències d’ambdues visions són clares. Fuster es preguntarà perquè l’anticentralisme no es convertí en nacionalisme. El famós “per què no” que Archilés porta anys i panys denunciant.
             Si no hi ha nacionalisme “natural” i lògic, segons Fuster, és perquè hi ha “una trajectòria econòmica agrària” i l“estructura social que en deriva”, on la burgesia com Déu i Karl Marx manen no hi apareix enlloc. El projecte de Fuster és, doncs, la modernització i l’alternativa nacional: els Països Catalans. Archilés, en aquest punt, contradiu radicalment. Si no hi ha nacionalisme és, simplement, perquè hi ha regionalisme. Triomfant, fort i arrelat juntament amb un espanyolisme robust apadrinat per un estat totpoderós. Tots dos abanderats d’un provincianisme excitat no per complex d’inferioritat, sinó, segons Archilés, per autoafirmació.
              Després de tot això, doncs, ja podem intuir el següent. La condemna fusteriana a una Renaixença culpable no pot ser més que absolució en el cas d’Archilés. I així una dècada rere l’altra. Fuster s’equivocava en veure un País Valencià agrari i sense burgesia, una visió que postergà fins els anys setanta i que mai no abandonà del tot. Alguns, com Ernest Lluch, ho intuïren al seu moment. Altres, a poc a poc, ho han recordat. Archilés els enumera. La seua equació final és clara: hi ha industrialització i hi ha burgesia, però no hi ha nacionalisme, sinó un regionalisme titànic... A juny de 2012, amb les dades a la mà, des d’estadístiques sociològiques a volums d’economia, costa contradir-lo.  El debat, però, està servit. Obriu joc.
              Al capdavall, potser tot siga molt més senzill que els debats dialèctics al caliu dels textos sagrats del valencianisme, i més ara, quan no celebrar un gol de “La Roja” es converteix, al País Valencià, en un acte d’excentricitat entre la temeritat i l’esnobisme. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada