dijous, 27 de febrer de 2014

La vella guàrdia torna a l'autòpsia del mestre

Al pas que anem, d’ací no res hi haurà més interpretacions de l’obra de Fuster que de la Bíblia. Hipèrbole? Evidentment, que em disculpe l’auditori. El que és cert i ineludible, però, és que les aproximacions al sant pare de les lletres catalanes es produeixen regularment i a bon ritme. L’any passat l’exegesi es va disparar. Joan Fuster i els historiadors, Joan Fuster i la música, Els colors i les paraules – que es podria haver anomenat perfectament Joan Fuster i la pintura – i un etcètera considerable, que no reproduïsc per a no torturar el personal. Que conste, però, que allò de fer papers sobre altres papers és una tradició molt digna i, tot siga dit, tan antiga que es perd en els confins de la civilització dels qui vaguen per aquesta riba de l’Aqueront, que dirien els erudits camuflats de la Viquipèdia.
Per ací, doncs, cap objecció a l’última obra de Pau Viciano, De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster (PUV, 2012), on el doctor en història s’aproxima, en cinc assaigs consistents, estilísticament hereus del mateix Fuster, i independents però complementaris, a allò que en diuen tan eufemísticament «obra cívica» de l’autor de Sueca. Supose que per no haver de dir clarament que parlem de l«obra política» de qui va dir, per cert, que «tot és política, fins i tot la manera de fer l’amor». Siga com siga, Viciano no amaga les cartes, ni molt menys. Sap que el que escriu és, en el fons, una defensa d’un mestre que «no és una peça de museu, sinó un bisturí amb algunes taques de rovell però encara esmolat». Així, durant les cinc peces, des de la que tracta la relació de Fuster amb la tradició valencianista, fins les línies on es parla dels seus amors pel Manifest Comunista, l’historiador s’erigeix com a escut intel·lectual de Fuster. I no a qualsevol preu, perquè aquest assaig és un autèntic elogi del matís, una persecució del simplisme ideològic i una llança trencada per la lectura a fons, més enllà del titular o del tòpic. En poques paraules, exposa les raons i n’aporta les seues. Chapeau per aquesta banda, senyor Viciano.
Defensa a ultrança de Fuster? En part sí, per què no dir-ho, però el que realment subjau és un desig d’anar més enllà de la idea fàcil. On es parla del Fuster categòric, de pensament monolític, destructor de la Renaixença i el valencianisme dels anys trenta, Viciano recorre als textos del sant pare per extraure els matisos d’una opinió que mai fou monolítica. De la mateixa manera, davant del sionista es contraposa l’assagista lúcid i crític, quan ho considera així, amb l’estat d’Israel. Pel que fa amb el marxista Fuster, la tònica contra els tòpics es repeteix, i s’exposa l’evolució del liberal anti-totalitarista dels cinquanta fins l’escèptic que recorda l’admiració per Gramsci. Tot plegat, s’evidencia que el pensament no és una imatge, gelada, estàtica, sinó una pel·lícula, bellugadissa i canviant. Un Fuster que queda col·locat a la línia del temps, en constant evolució intel·lectual, del tot menys immòbil, més aviat complexa, ara categòric ara dubitatiu.
I el Fuster historiador? En la seua visió sobre la Història en majúscula, la que s’escriu i s’inventa, Fuster era un fervent seguidor d’aquell il·lustre pròfug, el sentit comú, tossudament enfrontat a l’èpica de la historiografia dels Estats-Nació. Enfront de patriotades barates, se li imposa el mestratge de Pierre Vilar i Vicens Vives, que Viciano recorre amb la facilitat de qui ha coneix el camí entre les muntanyes. Però quina història construïa Fuster? La pregunta es fa inevitable, i Viciano no l’esquiva: «Era Fuster un historiador nacionalista»? La resposta, valent, ens la podem imaginar.
            Entre tota aquesta orgia d’ideologia, explícita o no, la Transició no podia escapar-se'n. Així, el llibre, fidel a l’estil de la vella guàrdia, es tanca amb una pedrada verbal a la tercera via, el xicotet assaig «La batalla imaginada», ja publicat a «L’Espill», l’any 2000. Un Viciano que mai arriba a la crítica del pare es torna, en aquest punt, inflexible contra la visió salomònica que divideix culpes entre els «catalanistes massa superbs i intel·lectualistes» i els «blavers massa emotius i viscerals». Tot plegat, De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster és l’última paraula d’un fusterianisme que creu que ha arribat el moment, després d’histèries i frustracions, de reivindicar el llegat d’un gran. I és molt legítim. El resultat és un més d’aquells assaigs que haurien de ser imprescindibles. Imprescindibles per a qui?, clamarà una veu entre la multitud. Això, però, ja és una altra història. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada