dijous, 6 de febrer de 2014

Josep Piera: l’espill sempre torna un poeta

Josep Piera és un poeta i el seu és el dietari d’un poeta. Obvi i implacable. Joc de daus és un mural sense dates, successió d’impressions, de notes esparses, de pinzellades on es barregen viatges i actualitats radicals, converses i paisatges d’un país xicotet i estret a la vora de la mar Mediterrània. I versos. Versos que se li escapen de les mans des del mateix títol i van a caure ací i allà, inevitablement i sense casualitats possibles, justament on l’obra assoleix el seu més alt nivell.
Joc de daus són les idees en prosa d’un poeta de pedra picada, dels que es meravellen amb el pas del temps i les fulles que cauen en l’ubi sunt sostingut que inspirà els precursors. “l’Alzheimer i la cendra li seran el paradís”. I no podia ser d’una altra manera. Piera divideix en tres part una obra que té només una veu, sempre lleugera, mai exhaustiva. L’autor es mostra poc incisiu, sobrevola el moll de l’ós, se’l mira uns instants i llança alguna mossegada puntual per a finalment anar-se’n. Ens deixa, inevitablement, demanant més.
Piera comença amb el món que veu des de la Drova, un refugi on el temps corre a la velocitat dels ancestres entre neus i desgels i sols de primavera que encisaven els dietaristes de tots els temps, com el senyor Porcar del carrer Sant Vicent de València. Lluny de modernitats histèriques, contra les quals Piera, tot s’ha de dir, es mostra a estones reaccionari, mentre escriu elegies al paisatge que se’n va i no torna amb els versos de Llorente al capçal del llit. “Un món se’ns mor”. Una part romàntica i políticament poc àcida, on l’autor es mostra més candorós que punyent, amb excepcions esmolades.
La segona part, anomenada com tot el recull, “Joc de daus”, on l’actualitat pren rellevància, i el fil temporal, d’una continuïtat narrativa fins llavors, es trenca en mil trossos. El país s’evidencia com una de les seues preocupacions. Els nostres parlars, el nostre paisatge, certes personalitats i anècdotes que es fan categoria com mana el cànon del senyor d’Ors. Tot això i una pregunta indefugible: què som els valencians? “Uns catalans de barreja que fan el que poden – fins i tot el ridícul – per ser espanyols”. Fiblada àcida sobtada de Piera, gens habitual en una obra més amable que rabiosa.  
I els records. Sempre. “Sent que, sense memòria, no som res”. No. Efectivament. El text que clou Joc de daus és una oda a la memorialística breu mentre el tren el porta de Gandia a Barcelona amb bitllet d’anada i tornada. Amb “Anar i tornar”, unes pàgines de la mà de J.M. Castellet, Piera desboca els records que han travessat fins el moment tot el llibre, en una rondalla d’escenes etíliques on veiem una generació que volgué canviar un país i es conformà amb veure com canviava. I desfilen inevitablement les muses del gremi, de Ferrater a un Fuster dramàticament solemne en un brindis histriònic per l’ànima del primer. 
La copa alçada de l’escriptor en pijama, l’última imatge colossal que ens regala Piera, un narrador sòlid que amb Joc de daus s’evidencia com a un assagista notable. Allà, col·locat davant l’espill, s’observa i s’autoexamina, com diria encara el mestre amb el got de whisky a la mà. La imatge que torna reflectida no podia ser una altra: un gran poeta que se sap feble, vulnerable, a estones malalt però sempre viu. Sobretot viu. I amb el vers a la punta de la llengua. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada