dijous, 30 de gener de 2014

La veu femenina a la València del XV

Baixem les escales del Palau de la Música i passegem l’antic llit del riu Túria en sentit oposat al de l’aigua que corria fa no tant a dures o a grans penes. Caminem entre bicicletes i corredors de fons i gossos i mans entre mans tendrament lligades. Si mirem a mà dreta, fora de les muralles esvaïdes, a l’altra banda del riu, veurem l’Albereda i l’horrible edifici construït sobre l’esborrat Palau Ripalda. Més enllà el jardí de Vivers i les seues quatre pedres on un dia s’alçà el Palau Reial, i després el museu que es cau a trossos sobre tríptics gòtics, altrament dit Sant Pius V. Continuem caminant fins que el trobem, encastat entre edificis i avingudes, terrós, humil i discret: el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat. Un edifici gòtic més a la València del quatre-cents, que seria això i només això si no haguera tingut com a abadessa, entre 1463 i 1490, a sor Isabel de Villena.
            Més enllà de cenacles erudits, de professionals de la matèria, de la sor valenciana sabem – podem saber – que allà pel segle XV escrigué certes obres pietoses, per damunt de totes Vita Christi. Fins ací el que recordem del llibre de valencià de l’escola, candorós i immaculat. Per què només aquestes quatre dades? El problema ve de lluny. En aquestes nostres benvolgudes i lluminoses valls hi ha el drama, de vegades evolucionat a la categoria d’excusa, de la manca d’edicions accessibles dels nostres clàssics literaris. Hi ha l’existència puntual i fugaç de certes edicions petites, polides, de venerables grafies de fa cinc segles. Objectes a parts igual d’estudi i de fetitxisme literari.
            Ara bé, això no vol dir que aquest tipus d’edicions no siguen necessàries. I tant que ho són. Tan necessàries com la Vita Christi (Bromera, 2012) que presenten V. J. Escartí i J. E. Estrela. Com ja podia fer amb el Llibre dels fets, el gran – xicotet – públic lector en català disposa de l’obra magna d’Isabel de Villena. Una adaptació del text medieval molt aconseguida, lleugera, que apropa el clàssic i el fa assequible mentre dinamita dificultats i excuses. Les grafies es modernitzen, els passatges de teologia enrevessada més foscos i embafadors són suprimits, mentre que els més representatius són il·luminats. Tot sense que se’n ressenta l’estil de l’abadessa, senzill i plàstic, allunyat de la valenciana prosa d’altres contemporanis obsessionats amb llatinismes i artifici literari.
            Tenim a l’abast l’opera prima de la sor valenciana. Un Vita Christi que és, al capdavall, la seua vida de Jesús, alhora que una de tantes obres d’aquest estil que s’escrigueren a l’Edat Mitjana, textos per a donar a conèixer la vida i mort de Jesucrist i multiplicar-ne l’adoració entre els lectors puntuals. En aquest cas entre les monges de Monestir de la Santíssima Trinitat, i de “los simples e ignorants”. Però que té d’especial l’obra d’Isabel de Villena perquè en parlem tant? La resposta no la trobarem a la seua ploma, hereva de les mateixes fonts sacres d’on bevien totes, sinó a la mà que la sustenta i al cap que la dirigeix. Una mà d’una dona conscient del missatge que vol donar. Isabel de Villena era una dona que escrivia, i més enllà que les mans deixen el rastre de qui les mou i determinen el producte, el seu cap sabia molt bé què volia escriure. “El Vita Christi”, comentava Fuster a un dels seus primers estudis “és, per dir-ho així, una vida de Jesucrist vista a través de les dones”.
I tenia raó. Vita Christi és la seua vida de Jesús, on les dones tenen un protagonisme insòlit a l’època, des de la Verge fins a Maria Magdalena, els trets “femenins” són reivindicats: penediment o sensibilitat. La càmera canvia el plànol i les enfoca a elles. És la mirada sobre la mare que veu morir el seu fill i es trenca de dolor, la mirada sobre l’antiga prostituta penedida i perdonada pel fill de Déu. L’exemple a seguir per a totes. El contrapunt a l’Espill de Jaume Roig, com volgué pensar Fuster, o la rèplica espiritual al món materialista i sensual del Tirant, com proposà Hauf.
Feminisme? No caiguem en anacronismes. El Vita Christi fa una defensa de la dignitat femenina dins el món cristià. Una reivindicació cristiana, amb les condicions que imposa la seua doctrina, sí, però com el 90% de la literatura catalana medieval. La d’Isabel de Villena era, al capdavall, l’única reivindicació possible. I no va ser poca cosa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada