Els tòpics són com els fòssils: ancestrals,
compactes, monolítics, difícils de trencar. Un dels que campa impunement pel
món és la identificació automàtica entre el Mal i l’Edat Mitjana. No és nou, ja
sabem que als mils anys entre la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident i el
“descobriment” europeu d’Amèrica els han caigut totes les etiquetes negatives
de l’univers, atorgades per èpoques posteriors encantades d’autopercebre’s com
a estendard de la llum i del progrés. I no. Ni la Inquisició ni la pesta són,
per posar exemples clamorosos, patrimoni únic de “l’Edat Mitjana”.
Hi
ha obres que ajuden a acabar amb aquests tòpics, que mostren la història com el
conglomerat de factors que és i no com l’orgia de certeses que volem. És el cas
de Cristofano i la pesta (Afers,
2013), un assaig breu del desaparegut Carlo M. Cipolla, en què el cèlebre
historiador de l’economia rescata de la pols l’amable Cristofano, secretari i
comptable, que esdevé oficial sanitari d’una població assetjada per la pesta.
Coses de l’època. Quina? Ple segle XVII al cor de la Toscana.
Cipolla, com
els historiadors de tots els segles, fa submarinisme entre documentació abans
de llançar-se a la redacció. Entre altres, té ben a prop el Libro della Sanità de Cristofano, una
joia que aprofita per a fer un assaig d’història social no menys valuós. Perquè
Cristofano i la pesta és això, un
text de pensament, de reflexió continua en prosa lleugera, en què les dades no es llancen al cap,
sinó que s’expliquen i serveixen de pilar per
al raonament posterior. Entre línia i línia, de vegades se li escapa la
literatura: “Quins sentiments albergaven aquests homes en el fons dels seus
cors?”.
Senzillament,
por, desesperació i, en el millor dels casos, una famèlica esperança. El
panorama, com es pot imaginar l’auditori, no era il·lusionant. El 1630, enmig
de la Toscana i davant una epidèmia de pesta, no hi havia cap coneixement en
matèria de vacunacions. El recurs al cordó sanitari era l’única – i insuficient
– mesura preventiva. Això i pregar als cels. Malgrat tot, puntualitza Cipolla, “la
racionalització del fenomen per part dels homes d’aquella època era primària,
però es basava en una observació atenta dels fets”. L’època, és cert, no
ajudava. La ciència encara era, en gran mesura, ostatge de la religió. A tots
els efectes.
L’interessat
en la història de la medicina ja haurà alçat una cella d’interès. I no serà
l’únic, Cristofano i la pesta pot
cridar l’atenció a lectors molt diversos, des dels més especialitzats en
medicina o història, fins l’amable vianant de la res pública amb certa
curiositat pel món. Principalment perquè ens apropa a realitats desconegudes,
com aquella Itàlia podrida de Renaixement que no podia evitar que el drama de
la malaltia es repetira amb pocs canvis respecte a “fosques” èpoques passades.
Perquè de progrés, des de la devastació de la pesta al segle XIV, és cert que
n’hi havia: “es crearen institucions sanitàries permanents, es construïren
llatzerets permanents o temporals, es va desenvolupar l’establiment de cordons
i de passis sanitaris...”. Però també hi havia mort, no debades vora el 25% de
la població de la vila hi deixà la vida aquell 1630. No és estrany. Cristòfano
i els seus conciutadans lluitaven, al capdavall, armats amb unes teràpies “absurdes”, contra
un enemic molt més perillós i cert, un enemic invisible. La batalla, o el que
quedà de la batalla, ho podem llegir, encara. Li diuen Cristofano i la pesta, una història que Carlo M. Cipolla va decidir
rescatar per a la Història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada