Josep Maria Castellet: confessions a mitges

Recorde un article, perdut ja entre piles de paper, on una professora universitària de manual alertava sàviament que la «literatura del jo» mai no és del tot sincera en mostrar eixe «jo», que tenia i té uns límits de pudor, de vergonya, d’orgull, que fan que l’escriptor no ho mostre tot del tot, i quede obert en canal, a la vista de tothom, com la carn als mercats. Tenia molta raó. Les memòries corren exactament eixe perill, i per tant poden acabar per ser una reiterada justificació d’un passat amagat entre neurones tan humanament autocomplaents. Recordar, només, per a calmar la consciència. Dic tot açò perquè  el desaparegut Josep Maria Castellet publicà fa no massa uns papers memorialístics parcialment inèdits, en què el perill, aquell perill d’escollir només el que volem, sobrevola sempre.

Als anys seixanta, Josep Maria Castellet es va plantejar un objectiu que ara mateix, gener de 2014, s’ha aconseguit en bona part: traure la literatura catalana del provincianisme i el folklorisme monolítics a què la volia condemnar la dictadura espanyolista de Franco. El que va passar després al voltant d’aquell projecte inicial, que van ser molta història contemporània i molta gent il·lustre, va tractar de contar-ho. Li va dir Memòries confidencials d’un editor i Tres escriptors amics (Ed62, 2012). Unes memòries parcialment confidencials i tres escriptors amics com una catedral.

Les Memòries de Castellet, una de les persones que millor ha conegut la jungla editorial del s.XX, són un paper del tot interessant. Revelador del funcionament de la censura, maldestra i estúpida de vegades, barrocament sàdica d’altres, en boca del ministre que crida als quatre vents «no toleraré el separatismo que nos condujo a la guerra». Gràfic en mostrar la ventada d’aire fresc dels viatges a l’exterior, París, Amèrica del Sud o els EUA.  Suau amb les batalletes entre editorials grans i xicotetes. Críptic en les confessions amb la boca xicoteta, com la de l’abandonament de la seua proposta del realisme històric. Sincer amb el mercat en què es converteixen les votacions dels premis literaris. Descriptiu amb les capelletes barcelonines, dignes d’aquella pel·lícula sobre Gil de Biedma que tant indignà Juan Marsé. I un llarg etcètera amb reunions reials i col·loquils fins a la matinada en Vallvidrera, entre les mirades àgils de Fuster i les ganyotes erudites de Molas.

            Memòries – o esbós de memòries – d’un editor, efectivament, i per tant memòries d’una editorial – Edicions 62 – que no sempre fou el gegant empresarial que és hui en dia, i que abraça, en la seua història, bona part dels èxits i els fracassos literaris en català dels anys seixanta en avant. Hi ha els fracassos rotunds, els projectes encertats i els que sucumbiren per la llei dels diners. Records professionals, allunyats d’una intimitat que colpeja de tant en tant, en xicotetes ràfegues. Però en el fons, les esparses, episòdiques i parcials memòries de Castellet són la successió dels retrats d’una època determinant per a la cultura catalana, la del lent despertar del paper imprès en la nostra llengua després d’una postguerra famèlica culturalment.

La fotografia és impagable. Allà, en un racó, per exemple, hi ha el perillós «separatista» Max Cahner, perseguit i expulsat consegüentment per la dictadura, que ens mira amb un semblant entre tímid i atrevit, com si no s’haguera inventat el títol d’un llibre que ens afectaria tant a nosaltres, els valencians. Més a prop, hi ha Edmon Vallès, incansable i rutinàriament heroic fins el mateix final. Al costat, supervivent de moltes aventures, Ramon Bastardes. I en primer pla, en els assaigs inèdits Tres escriptors amics, que afegeix Castellet a les seues memòries, hi ha Espriu, Porcel i Montserrat Roig. La part més sucosa i amb més tensió literària de tot el llibre, tres retrats aliens que acaben per ser el de Castellet mateix. Un Espriu crític amb tot i tothom que observa l’objectiu de la càmera rialler. Una mica de perfil, Porcel sempre incòmode per a molts, mirant altiu i segur de si mateix. I finalment, amb un somriure ample, una «criatura» de vint-i-cinc anys, la senyora Roig.

Retrats de molts que acaben per ser el d’ell mateix, però contingut, mesurat, sense embranzides íntimes. Memòries confidencials d’un editor i Tres escriptors amics són sobretot, pàgines i pàgines d’un amant a l’antiga dels llibres i a la moderna de la llengua catalana. Malgrat tot i després de tot. Un home que afirmava sense pèls a la llengua que «hi ha llibres que ja saps que no poden ser bons, només pel tacte i l’olor», i després, només uns instants després, assegura al lector que aquestes paraules són «una veritat com un temple». No podem dubtar-ho. Ni ho fem, senyor Castellet, allà on descanse.