El Cabanyal: modernisme popular vora mar

Paul Éluard va dir le dur désir de durer a aquella ànsia humana per postergar-se, per no morir. O almenys no del tot. Les arts, en el fons, naixen d’aquest desig irrenunciable – genètic si em permeten els especialistes del gremi – de perdurar. Escrivim, pintem, esculpim, construïm, fotografiem, actuem, i etcètera, per salvar-nos per a la memòria. La dels altres, és clar. La història no és nova. N’hi ha exemples insignes, papers o murs que han escapat al temps i han guanyat una posteritat parcial. Perquè sempre és parcial, perquè tot acaba per esvair-se d’una manera o d’una altra.

Fa pocs dies es reeditava Houses from El Cabanyal (l’Oronella, 2007), un llibre que vol, precisament, tot el contrari. Amb dues tapes, sis textos i tres-centes imatges, és una joia imprescindible que vol mostrar, en present radical, el valor  de l’arquitectura popular del barri mariner de la capital valenciana, un total homenatge al Modernisme. I fer-ho justament ara, que les últimes noves anuncien temps potser millors, o almenys no tan histèrics per a uns carrers cansats ja de tanta batalla i diners foscos. I fer-ho novament, tossudament, set anys després de l’edició de 2007. Com un desig de vida renovada. No debades, de totes les cases fotografiades per Germán Caballero, 28 ja només es poden contemplar al paper.

El llibre, a més de les imatges, mostra tots els edificis inventariats, classificats pel seu estat de conservació i de protecció. Amb una marca groga, els protegits. Amb una marca negra, els susceptibles de ser enderrocats. Un panorama ratllat d’amenaces, de runes de passat, d’incertesa urbanística i d’oportunitats de futur.  Un panorama de Modernisme popular, de taulellets vius a les fronteres de les cases, de balconades i miradors retorçuts de ferro, d’aquell poble que seria barri però sempre poble. Unes façanes que conten una història, la d’aquelles cases alçades en pedra després de dos incendis que acabaren amb les cabanyes que poblaven el Marítim i que donaren nom al poble.            

Ja sabem, per cert, que aquella sentència de sobret de sucre que diu que “una imatge val més que mil paraules” és mentida. En Houses from El Cabanyal, salomònicament i com a les millors coreografies, la imatge porta de la mà la paraula, amb sis textos lleugers i concisos que ens apropen la història i els per quès i perquès del barri, que li donen les raons als esclats de color de cada taulellet, a cada corba del ferro fos a les balconades.

Al primer, Joan Víctor Pascual llança una pregunta imprescindible a l’aire: “Per què estes persones destinaren una part important dels seus escassos recursos a la decoració de les seues cases de portes cap a fora?”. Els amants del determinisme històric alçaran una mà acadèmica i diran sense dubtar que per a marcar les diferències socials. Potser no és tan fàcil, i el que hi havia, en el fons, era pur “sentiment d'identitat col·lectiva” fet art a les façanes. O potser només ho volem creure. Siga com siga, allà estan, amb el color de portes enfora, cara a la vida.

Una vida en entredit. Sergi Tarin retrata la persecució malaltissa del govern de Rita Barberà al barri, “una llarga i profunda ferida urbana” que ha creuat els diaris durant anys i panys, i que només ara, gràcies a la lluita veïnal a tribunals i carrers, sembla que cau a la llista de malsons de la megalomania de tots els segles. Megalomania disfressada de progrés que ha tombat tants altres murs del passat, ara perduts. Jaume Chornet, precisament, és qui plora els altres enderrocaments de la ciutat, mentre invoca Viturbi i els seus tres principis arquitectònics: fermesa, utilitat i bellesa, respectats devotament per l’arquitectura popular del Cabanyal.

Una arquitectura sense comparació possible, com afirma sense dubtar Vicente Gallart, qui parla d’un espai únic a Europa. Raons? Múltiples: “el seu valor patrimonial, la seua bigarrada vida social, la seua proximitat a la mar, al port i a les universitats”, o simplement aquell anhel de poble urbà, singular, estendard d’un estil que es propagava més enllà del Marítim. Joaquim Díez, precisament, posa en valor el patrimoni més enllà de les cases de taulells. Eleva les indústries i altres edificis civils amerats de modernisme, des dels coneguts tinglados del port a les fàbriques que inundaven el camí del Grau a València. Murs dels que ara, en la majoria dels casos, només en resten els fumerals. Isolats, però orgullosos, a la memòria d’altres dies.

                Però si alguna cosa es respira al Cabanyal és la Mediterrània. I el salobre que ha rovellat façanes mentre marcava la identitat d’un poble humil i discretament perfecte a la vora de l’aigua. No és d’estranyar que a Pep Martorell se li escape alguna metàfora mentre parla de la relació entre el Cabanyal i la mar, sempre tan estreta, amb amors i desamors, però inevitablement eterna, mig amagada de vegades, entre “els carrers on les persones encara raones i parlen de l’oratge o de l’herència dels seus avantpassats”. Uns ancestres que van nàixer, van viure, i van morir amb tots els colors de la vida a les façanes de les seues cases. I amb aquell regust aspre de sal als llavis.