Israel, Palestina i murs de doble tall

La monosèmia, ja sabem, és pura farsa. La literalitat, en el fons, també. Per a encaixar el colp, el diccionari té allò que anomenem accepcions, un eufemisme a la defensiva. La paraula “faula”, per exemple, en té quatre, d’accepcions, totes més o menys similars. En principi, una faula és una narració d’uns fets inventats. Fins ací tots d’acord. Tindrà, o no tindrà, un component d’ensenyament moral, i serà, o no serà, meravellosa. En això, ja decidirà l’auditori.

          Dic tot això perquè gràcies als déus hi ha llibres, com hi ha paraules, que tenen més d’una lectura possible. William Sutcliffe ha escrit El mur (Fanbooks, 2013)  i davall d’aquesta paraula de ressonàncies grises, hi ha col·locat, en la versió en català, un subtítol temptador: “Una faula moderna”. Des de la primera pàgina sabem, per tant, que la literalitat queda restringida. Necessitem anar més enllà de les línies. Necessitem, doncs, llegir més enllà.

             Ho comprenem aviat. Un xiquet i una pilota que es perd en territori prohibit, erm, vigilat, militaritzat. El món que dibuixa a partir d’ací és inquietant. Sense nom ni cognoms, va prenent aquell gust agre i ofegant a 1984, que no deixa mai, ni tan sols quan fa de l’anònim evident, i tots pensem, sense dubtes ni concessions, en la Palestina ocupada.

Un altra obra sobre el conflicte entre palestins i israelians? Sí. I no. Cal anar més enllà. El mur és una obra que imposa més d’una lectura, més d’una dimensió. La història no és original, perquè no pot ser-ho, però la reflexió que se’n desprendrà, en molts casos, sí que ho és. Sutcliffe ho sap: “Penso en aquesta idea evident però nova: tot el que s’ha construït no existia”. Ho diu una veu adolescent, a estones estranyament, volgudament adulta. Cap casualitat. Hi ha aquella lucidesa de primera primavera, irreverent i ingènua, però sincera i transparent. Un adolescent que descobreix el món en què viu de la manera més descarnada possible i es fa perillós a base de dubtes. Perquè en el fons, la vertadera subversió mai ha sorgit de la resposta sinó de la pregunta. Qui sóc. Qui som els amics. Qui és l’altre. Qui són els enemics. Per què?

L’altre. Sense l’altre no som, perquè l’altre és, senzillament, qui no és com nosaltres. I qui no és com nosaltres, en aquest cas, és l’enemic. Simple i dramàtic. La confrontació és radical, paranoica. El mur n’és, precisament, la metàfora. A l’altre no se’l veu, ni se l’olora, ni se’l toca. Però se’l sent, allà, bategant a l’altra banda d’un bosc de pedra alçat per a protegir no se sap qui de no se sap què, que estreny i allunya, que ofega i que mata. Muralles de doble tall. Perquè ja se sap que als apocalipsis els murs acaben per caure al cap de qui els va alçar.

Si la metàfora ofega, el fluir de la novel·la també. Quan algú parla de ritme trepidant en una obra probablement es referisca al que imprimeix Sutcliffe a l’inici de la seua. Un torrent impecable de paraules en un present implacable, un raig d’informació dosificada al mil·límetre que va a poc a poc, però, deixant pas a allò més previsible. Inevitable, segurament. Tot, això sí, amb un gust venerable per la descripció, mai atzarosa. De fet,  a estones, la descripció ho és tot, perquè precisament descriure l’escenari de la paranoia és fer-la visible, evident, clamorosa.

“Ell no volia lluitar, però ho havia de fer, i el van matar”. En el fons, el drama de què parla Sutcliffe va més enllà de l’anècdota, del tret o de la pedra, o fins i tot més enllà del mur. El drama és que no hi ha tria, perquè l’única opció sembla ser la de formar part de la maquinària del conflicte, i continuar l’etern diàleg d’agressions. Una conversa que no és equitativa, evidentment.  No pot ser-ho. Els uns amb pedres i pobresa i l’odi de l’oprimit, els altres amb tancs i luxes i la paranoia de l’Imperi. Els dos, això sí, segrestats mentalment, obligats a la desfeta. Però també, per càstig o per purgació, condemnats a sentir-se, ben al costat, com una respiració tensa, com un alè llunyà, nerviós, però constant, que ens recorda el fracàs de la convivència. 

Arribats ací, els optimistes demanaran una altra opció, una via d’escapament a la sang. Sutcliffe l’insinua, només. L’eixida de tot plegat és estreta, dissident, mig invisible i potser – per als pessimistes –  tan políticament impossible com aquell Estat únic de què parlen els profetes. L’eixida està a l’altra banda del mur. L’eixida, després de tot, és l’altre, perquè sense l’altre, en el fons, no som res.