dijous, 13 de febrer de 2014

Un món sense política

Sota les llambordes hi ha la platja com sota les pàgines a vessar de crims i intrigues hi ha la crítica. No sempre, però. Només la gran novel·la policíaca troba la virtut de saber retratar l’època en què ha estat concebuda. Especialment aquelles obres que vaguen a la boirosa frontera amb la novel·la negra, un terreny en què l’amabilitat del misteri es barreja descarnadament amb una realitat cruel. És el cas de Les escopinades dels escarabats (Bromera, 2014), l’última bala d’Andreu Martín.
          Fa uns mesos guanyà el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb un títol que semblava una provocació. I és que, sencera, la novel·la s’anomena Les escopinades dels escarabats no arriben al setè soterrani del pedestal on s’aixeca la meva estàtua. Era una declaració d’intencions. De fet, no serà estrany el lector que la llegisca en clau de faula. Ho és, almenys en part. Una faula sense pietat amb un món sense pietat: “ens vam  carregar la moral, no te’n recordes?”.
Però primer hi ha el tempo. En el gènere policíac, el tempo ho és tot. Una dosí d’informació a deshora i l’amable lector deixarà el llibre a la tauleta, decebut, frustrat, fins i tot indignat. Martín ho sap. I per això no s’entreté. Un inici a l’estil Tarantino i una prosa sense concessions a l’especulació ens donen la benvinguda. A partit d’aquest moment, corrupció, paradisos fiscals, poder, un empresari massa poderós i un etcètera de violència i diners, tot narrat amb una llengua desenfadada, volgudament realista, tant que no tem les esporàdiques interferències del castellà.
Hi ha llibres que es llegeixen com es veu una pel·lícula, sense pauses i amb els ulls ben oberts. Aquest n’és un. Actualíssim, per cert. I és que el present, ací, no només és un temps verbal. Les referències se succeeixen: ací Bárcenas, allà Strauss Kahn, al mig la Infanta Cristina o aquell fons d’inversió que aparegué ahir a les notícies. Un món que coneixem massa, en què la corrupció a gran escala simplement es legalitza i la política ja no sembla alternativa sinó còmplice. Les escopinades dels escarabats és una esmena a la totalitat d’aquest sistema, o quasi: “Les hemos convencido de que con la violència no se llega a ninguna parte, papá”. És ficció, però, i el pitjor de tot és precisament això: que realitat és sempre menys amable.
           Si el tempo és la clau del gènere, la versemblança ho és la de tota literatura.  Conscient, d’això, l’escriptor de Barcelona deixa sempre present la preocupació per resultar creïble, amb una exhaustivitat qui sap si excessiva de vegades, o massa agosarada, d’altres. Detalls, només, d’una obra molt sòlida. Una més, de Martín. No és cap casualitat, perquè no és cap principiant. Tot el contrari, és d’aquells escriptors que coneix el món del qual escriu com la palma d’una mà allotjada a la seua butxaca.
En el fons, ja dèiem que, com els del mestres del gènere, el que fa Andreu Martín, més enllà de sang i ganivets i pistoles i cafès aigualits de comissaria, és narrar una època en què la política es mor entre crits i els gintònics fan passar per respectable l’alcoholisme. Un present rabiós i descregut. I, el que és pitjor, un futur sense esperança ni focs artificials. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada