dijous, 20 de març de 2014

Reflexions assossegades sobre una economia histèrica

Deia Joan Fuster que fer-se vell és resignar-se a fer-se vell, que la cosa, ben mirada, no tenia cap altra explicació. Ara, a aquestes altures de la pel·lícula ja sabem que la monosèmia és pura farsa i, per tant, la resignació té moltes cares i mil matisos. Hi ha qui, amb els anys, accepta un estat d’abatiment constant, d’anèmia intel·lectual i física. Però hi ha també qui, més assossegat, conscient que, malgrat tot, la vida és vida fins al final, agafa un quadern i es fa un autoexamen, una mirada enrere i endavant. I entremig, és clar, totes les games del gris. Josep Maria Jordan és d’aquells que saben que sempre hi ha alguna cosa a dir, que la nostra veu és tan necessària com xicoteta i insubstituïble. Ve de publicar Del nord i del sud. Diari d’un professor d’economia (PUV, 2012), el producte inevitable de quatre anys de reflexions (2006-2009) d’un home de diàleg, conciliador, allunyat de dogmes i venerador de la democràcia com tots els qui no l’han coneguda de sèrie.
És, per damunt de tot, un dietari públic centrat principalment en l’economia, molt a prop de l’article d’opinió, però amb escletxes per on s’escola, en algun cas, la vida privada en gotes xicotetes i potents, extremadament tendres en notes puntuals, com la que dedica a son pare a “Memòria i gratitud”. De fet, l’obra comença curiosament amb una observació sobre un llibre que ha colpit l’autor, l’autobiografisme sensual de Verás el cielo abierto, de Manuel Vicent. Com diem, però, aquestes només són notes discordants dins una obra “pública”, cívica, que estripa l’actualitat econòmica del període 2006-2009, amb la crisi que ningú no sabé veure que de sobte es feu portada perenne de diaris i tertúlies, la defensa instintiva que fa un home d’esquerres tradicional del govern del PSOE en època d’atacs constants d’una dreta còmodament assentada en l’oposició, o les raons per a l’ampliació de la Unió Europea, entre d’altres. El cas de la crisi, per tractar-se d’un dietari, és ben curiós, perquè copsem la visió canviant de l’economista sobre la crisi econòmica: d’una Espanya, vista “com a exemple o model per part d’altres països que pretenen avançar per la senda del desenvolupament”, allà pel 2006, a la realitat més crua de la incipient turbulència econòmica, que a mesura que avança el temps guanya pes al dietari, fins arribar a una pregunta cada dia més retòrica: “Quant durarà la crisi?”.
I tot des de baix. Jordan construeix un discurs que no es perd en abstraccions globals, té gust per allò concret i palpable, des de l’àmbit local i comarcal al global, passant per tots els altres nivells polítics i d’identitat. No debades, diuen que per a ser ciutadà del món cal tindre les arrels molt fondes, i ell les té, i per això forja un discurs coherent des del Camp de Túria al món, amb una preocupació especial que es diu Unió Europea. Jordan propugna un europeisme – que no eurocentrisme! – convençut, divers, democràtic i unitari, sabedor que és la millor, potser l’única, manera de tirar endavant aquest vell continent.
Centrat en bona part en els avatars econòmic que regeixen la relació entre el nord i el sud, entre els rics i els pobres, el dietari està travessat per un dolor constant, una estrella negra que no pot obviar i que es diu Àfrica, l’etern pecat d’una Europa que mira cap a una altra banda ara sí i ara també. Paraules d’una vigència intacta. D’altra banda, el subtítol també ho deixa ben clar: diari d’un professor d’economia. I és que Jordan és un animal universitari, en el bon sentit de la paraula, en aquella vessant crítica, ciutadana, que fa la institució universitària un lloc de debat i de solucions per al conjunt de la societat, al qual li uneix una responsabilitat d’acció i reflexió contínua, a més de la inevitable parafernàlia de costum.
Tot plegat, una allau de raons silencioses, gens afectades ni histriòniques, amb un estil temperat, sense dissonàncies ni exabruptes, sedant. Lleugerament aforístic, però molt més indagatori i prudent que categòric. De fet, fa de la prudència i la bona fe un full de ruta, conscient dels límits de l’economia i de la “supèrbia” – Jordà dixit –amb què ha actuat de vegades. Una obra que traspua humilitat i a través de la qual s’entreveu també un lector àvid, voraç i precís en el cas de les novetats acadèmiques, i més general en el cas de les novel·les. Recorre el dietari una esperança constant, que s’esforça en comprendre el passat per a explicar el present i provar d’albirar el futur: una màxima tan coneguda com certa. I tot per a assolir un objectiu llunyà, potser inabastable però no per això desitjable i necessari: “la saviesa de forjar un món socialment cohesionat i sostenible, enriquit per la diversitat i el diàleg cultural”. Potser massa seny per a un món histèric. Que els déus l’escolten. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada