 |
| Albert Rivera (Ciudadanos) |
El que no és ingenuïtat és ignorància.
I el que no és ni una cosa ni l’altra és, senzillament, mala fe. Fa uns quants
mesos que assistim, astorats i indefensos, a l’acostumada invocació de La
Transició política i del seu Esperit,
com a la solució casolana i infal·lible per al pati que ha deixat la crisi en Ibèria: un Estat del Benestar
amortitzat i destruït, en mans de l’elit politico-empresarial, obedient a
poders econòmics globals, preparat per a l’espoli, amb un mercat laboral
hiperprecari i ben armat d’una nova i flamant bateria de lleis dissuasives i repressives
contra qualsevol alternativa. Entre d’altres.
Tot això,
clar, no es diu. Almenys no ho diuen els que invoquen l’esperit de La Transició
mentre en preparen, als seus despatxos, La Segona. El que sí que es diuen és
que bé, alguns s’han passat de la ratlla, que la corrupció és un mal “que nos
duele a todos” –“que tire la primera piedra el que, etc”-, i que potser a
nivell territorial, bé, doncs que podríem haver-li concedit alguna cosa als
catalans i així ara no estarien muntant el sarao incòmode de la independència. Poca
cosa més.
La solució a
tot açò –al que es diu i al que no es diu–, segons els profetes del règim, ara més
joves i sense taques de whisky a les corbates, és la imminent i il·lusionant Segona Transició i la no menys
imminent i il·lusionant Reforma de la Constitució. Dos entitats, aquestes, que
a hores d’ara ningú sap exactament en què consistiran, més enllà de “MÉS
ESPANYA”, com ha deixat clar el “Pacto por –sorpresa!– España” que Ciudadanos,
obra del màrqueting polític, creada i utilitzada per l’elit de l’IBEX per a
salvar els seus mobles, ha proposat i a la qual PP i PSOE els ha faltat temps
per a afegir-se eufòrics. I prou.
Pot resultar sorprenent, meravellós o directament
poden vindre ganes de suïcidar-se, però després d’una crisi amb milers de
víctimes, promoguda des d’una oligarquia podrida de corrupció i ara també de
diners, l’alternativa més probable és, a hores d’ara, més del de sempre.
Netejar la façana i fer com si ací no haguera passat res. Una operació que ha
passat per un canvi de rei de matinada, una cirurgia estètica en el PSOE, el
patrocini descarat de Ciudadanos i alguns caps de turc mediàtics –Rato, etc–
que intuïsc que no han de patir per les seues pensions. I ací estem, amb l’estructura
de poder intacta, més invulnerable encara, i la gran massa de treballadors,
elevats verbalment a la categoria d’emprenedors, en la jungla de la
precarietat.
Sense novetat
en el front tampoc pel que a la territorialitat. Amb Catalunya apostant
obertament pel trencament i Euskal Herria en els llimbs de la independència
fiscal, l’única incògnita interessant és què oferiran dos territoris com el
País Valencià i les Illes Balears, tractats com a colònies a tots els nivells,
que no tindran una millor oferta amb La Segunda Transición damunt de la taula. I
és d’aquest territoris, de fet, d’on pot sorgir la resposta més interessant al
neoliberalisme i el centralisme que preparen a curt termini des de la Meseta.
Potser era d’esperar,
tot plegat. Potser tot estava escrit, ja. Recorde unes pàgines de Fuster
publicades en no sé quina revista, el 1976. El de Sueca narrava els fets de què
va ser testimoni en un dels concerts de Raimon d’aquella Primera Transició.
Allà, a banda de la gent convençuda, dels quatre gats il·lustres de sempre, hi
havia també algú del PSOE. En un cert moment, escrivia Fuster, va dir: “Muy
bien este chico, Raimon, tiene garra... Ya os concederemos la autonomía a los
catalanes”. Afirmació aquesta a la qual, uns segons després, va respondre algú:
“Però Raimon és valencià, i els valencians... Jo...”. Però la conversa acabà
prompte: “Hombre, no; más líos de esa especie, no... Con una Cataluña tenemos
de sobra...”. Ja veuen, doncs, com era l’oposició al règim que pilotà la
Primera, i ja veuen vostès com és la que pilotarà La Segona. Drets nacionals, drets
socials, drets laborals, tant se val, per a ells tots són concessions, al capdavall, mers problemes tolerables, si de cas. I
això, quaranta anys després, no ha canviat.
Ho sent, per
tant, pels amants de la ingenuïtat. La Transició que necessitaria l'Estat espanyol mai arribarà. La raó és simple: suposaria refundar l’estructura emanada de la Guerra de Successió i confirmada per cada Constitució
des de la 1812. Suposaria, en poques paraules, canviar el significat de la
paraula Espanya, i tot el que s’ha escrit, construït i imposat al voltant d’aquest
terme en tres segles. I canviar elits, sistemes de representació, ordenació
territorial... Vostès ho poden creure possible. Jo no. El que arribarà, en tot
cas, seran noves transicions quan el poder crega convenient per assegurar la
seua supervivència. Arribaran més Felipes González i més Alberts Rivera. Pel
camí, se n’aniran els que vulguen o els que puguen. Poc més. I tot concebut,
materialitzat i gestionat no pels ingenus, ni pels ignorants, sinó pels portadors de la mala fe. No en
tinguen cap dubte.
