Dins Saó núm. 420
 |
| Eduardo Inda. |
Fou l’altre dia que, després de dos hores i tres minuts
seguits al volant amb la ràdio encesa, vaig caure en el compte que portava
exactament dos hores i tres minuts sentint, a través de diverses veus i
formats, una barreja informe de tints neoliberals i espanyolistes ben amanida
de sensacionalisme. Algun informatiu, però sobretot tertúlies i monòlegs
matinals que entre pseudoaforismes barroers, generalitzacions, tòpics i poques
dades, ens recordaven que cal continuar vetllant per l’Espanya mucho española i pel mercat mucho libre en què vivim, i que la resta
són enemics o incomoditats, o les dos coses alhora. Si en lloc d’haver
recorregut ascèticament les principals emissores de ràdio m’haguera acostat al
quiosc del cantó a comprar els tres o quatre diaris de més tirada o haguera passejat
pel prime-time de la televisió matinal anestesiat en el sofà, el resultat no
hauria variat massa. No podem escapar. Eixe és, en el fons, el drama: la
immensa majoria de mitjans de comunicació generalistes diuen “el mateix”, i el
mateix sol ser normalment un beuratge infumable de conservadorisme castís amb
pudor de naftalina i autoritarisme. I perdó si em quede curt. Les immenses
energies avocades durant aquests mesos a fer de Mariano Rajoy, El Sobresueldos,
president del govern de l’Estat amb el seu partit polític a mig camí entre el
jutjat i la presó en pot servir d’exemple notable. Ací val tot, o almenys ho
sembla. Ja fa temps que els grans mitjans van perdre tot el seu crèdit entre
deutes milionaris i obediència cega als interessos d’una oligarquia estatal i
internacional que ja ni tan sols ha de dissimular. No seré ingenu, potser
sempre fou així, però el problema és que ara ho és més que mai. I no abunden
les alternatives, per més que algun diari electrònic s’esforce en recordar què
era o què volia ser el periodisme abans que arribaren els tertulians i el Banco
Santander.
El
periodisme, a Ibèria, ja no és un dret: torna a ser una arma. Els grans mitjans
vegeten en mans del gran capital, que fa de la seua pluja mediàtica un magma cada
vegada més constant i homogeni i cada vegada menys contrastat i independent,
tot perquè les coses continuen com fins ara i el règim i les seues elits
mantinguen de manera raonablement confortable les seues posicions. Són coses
sabudes. De vegades, si eixe és l’objectiu, no importa com de mísers, canalles
i per suposat poc periodístics siguen els mètodes. No vaig sorprendre’m gens, per
tant, quan, uns dies després d’aquell viatge en cotxe, vaig escoltar que un
d’aquests mitjans s’havia superat en la cursa espacial per eixe paradís seu
somiat que seria un Estat on només es parlara castellà i on, gràcies a dos o
tres reformes laborals més, s’haguera desterrat per fi tot perill de revolució
guevarista. El mitjà era el nou i alhora tan vell OkDiario, un diariet
electrònic muntat per l’inefable senyor Eduardo Inda, que ens informava del
suïcidi de dos docents en un institut de Torrent “en solo 9 meses”. Amb
lleugeresa de programa matinal de Telecinco, un tal Miguel Angel Pérez relatava
com els xiquets d’aquesta escola estaven “desatendidos”
i com “la gente tiene miedo”. Estava
parlant de dos morts, però què importa. La millor part, però, estava encara per
arribar, perquè el senyor Pérez –atenció– vinculava poques línies més avant i
per gràcia divina els suïcidis amb les “presiones para hablar valenciano”.
Deia, aquest llicenciat, que “las
fuentes consultadas por este diario denuncian ‘la presión” y ‘el acoso’ al
que dicen se somete a los docentes en el propio centro para que hablen en
valenciano y no en español”. Una “supuesta presión” que hauria provocat “multitud
de enfrentamientos internos”. Si encara no havies vomitat, podies continuar
llegint com, en un final apoteòsic, tot això revelava el verdader origen del
Mal: la política de normalització lingüística del conseller Vicent Marzà, “miembro
de Compromís y procedente del partido nacionalista de esta coalición, el
Bloc”. Aplaudiments tancats. El senyor periodista degué rebre algun colpet
aprovador al muscle. Un heroi. Ben fet, Capitán América, hàbil forma de
reiterar una vegada més el que realment importa: que ningú vinga a dubtar a
aquestes alçades de la pel·lícula del monolingüisme oficial de l’Estat,
fonament de la unitat i de l’Ordre sagrat. I fer-ho a més a més per damunt
d’incòmodes detalls menors: el drama del fet, el dolor de les famílies, dels
amics, l’evident terrorisme mental de la connexió jueumasònica proposada o que
un dels docents desapareguts fóra precisament el de valencià. Detalls menors,
només, perquè res –i menys un estúpid codi deontològic, home!– no ha desviar-nos
del primer i últim objectiu: la postergació d’un Estat uniforme,
espanyolíssim i vertical. I si hem de dir que la gent se suïcida perquè
l’obliguen a parlar valencià, doncs ho diem, i punt. Todo por la Pátria, que fan ells. I en van...
