 |
| Voltaire |
François
Marie Arouet, més conegut com a Voltaire, publicava en 1764 un breu escrit
anomenat De l’horrible danger de la lecture, en què utilitzava un
personatge de ficció, Iussuf Xeribí, suposat muftí de l’Imperi Otomà, perquè
criticara un tal Saïd Effendi. El fet, però, és que aquest Effendi sí que
existí en la realitat, primer fou secretari de l’ambaixada turca a París i més
tard introductor de la impremta en el seu país el 1726, motiu aquest de la
condemna que en fa Xeribí en el text, ja que veu en la lletra impressa un
terrible perill. Voltaire, humanista, elitista i anticlerical ferm, no
s’estalvia la ironia en l’autoparòdia del religiós fictici: “La facilitat de
comunicar els pensaments tendeix evidentment a dissipar la ignorància, que és
la guardiana i la salvaguarda dels estats ben administrats”. La lectura, doncs,
aniria segons aquell contra la “feliç estupidesa” en que vivia la nació. El
text acaba amb una sèrie de missatges no menys àcids: “els prohibim
expressament de pensar”, “obliguem a tots els veritables creients a denunciar
davant la nostra oficialitat tot aquell que haja pronunciat quatre frases ben
lligades”, etc. Tot plegat, un atac descarat al dogma i un al·legat en favor de
la lliure circulació d’idees. I alguna cosa més.
Perquè el fet important, més
enllà de les provocacions o d’aquella idea tan seua de felicitat lligada a
ignorància -ell no era feliç, clar!-, és que Voltaire posava sobre la taula,
junt al seu optimisme, una realitat innegable: la impremta, i amb ella la
lectura, era aleshores un perill potencial. Un perill per a qui? Per a l’ordre
establert, evidentment. El paper i la creixent capacitat de desxifrar-lo
permetia, en principi, la circulació d’idees abans recloses en altres murs
-convents, corts, etc-, alhora que posava contra la paret l’antic monopoli,
especialment el lobby eclesiàstic, que se’l mirava amb irritació evident,
acostumat a l’exegesi, a la tertúlia dogmàtica al voltant dels textos sagrats,
o almenys a obres que no els atacaren. Tot això són coses sabudes, en tot cas,
i no cal allargar-se. Arribats ací, hi ha una altra pregunta, però, que
s’imposa, i és si la lectura, quasi tres segles, una revolucio francesa i unes
quantes revolucions frustrades més després continua sent un perill. I la
resposta no és fàcil.
Ha plogut molt. El públic lector
de Voltaire s’ha transformat; els formats, també. En època seua i en la seua
França, la població alfabeta, tot i que creixent, era encara una minoria. Ara,
en Europa, pot llegir tot el món -o quasi tot el món-, i fer-ho a més a més a
través d’innumerables plataformes. Llegir ja no és només llegir llibres, per
dir-ho així, i malgrat els profetes de l’Apocalipsi es fa més que mai. Ell,
d’haver-ho sabut, potser hauria esbossat un molt gran somriure. Però el perill?
Què hi ha del perill? Malgrat aquesta generalització lectora, a hores d’ara ens
pot assaltar la sensació que no, que després de tot aquella ancestral por del
poder a la paraula no era per a tant, que qualsevol obra pot ja passar
desapercebuda, ofegada per una altra generalitzacióp: l’audiovisual. La
temptació de creure això és evident. En aquest sentit, sí, el llibre
tradicional, com ha tal, se n’ha ressentit, ha vist reduïda la seua capacitat
d’influència: s’ha fet menys perillós, en poques paraules.
Però ja he dit que no parlàvem
del llibre, del format, sinó de l’acció: de la lectura. En eixe sentit, dèiem,
els enemics de la lletra escrita s’han acumulat, sobretot a
partir de la segona meitat del segle XX. El cine, la televisió, la ràdio…
s’alcen com a alternatives en certa manera més còmodes: demanen
menys temps, menys dedicació. Així de senzill. El poder de les paraules negre
sobre blanc, doncs, ha de batallar amb altres mitjans. Les distraccions
augmenten. I les conseqüències. Una pel·lícula inframental de Hollywood sobre
la II Guerra Mundial crea més ideologia i assoleix més públic, per exemple, que
qualsevol llibre d’un sabut sobre el conflicte -i això quan l’inframental no és
el llibre, però eixe és un altre tema. Ara bé, és que no havia sigut així
sempre, en el fons? En temps del mateix Voltaire, d’analfabetisme encara
majoritari, allò que ara fa la televisió no ho feia el teatre popular, la trona
de l’església o la recitació pública en les places?
La clau, per tant, no estaria en
la paraula sinó en la possessió de la paraula. Adés, el
perill, aquell perill de la lectura, estava en la possibilitat que la
generalització de la impremta, la desigual, minoritària però incipient
alfabetització i les idees ilustrades acabaren amb el xiringuito eclesiàstic i
un cert ordre establert. No és tan diferent, si es vol, de la lliure circulació
d’idees escrites per les xarxes socials, de vegades portadores de discursos
alternatius a l’oficial i sense tutela oligàrquica. La comparació no se
sostindria si no hi haguera en comú censura, pressió o persecució. Voltaire,
tot i que elitista i moltes vegades a l’abric dels poders, patí reclusió i
exili. Nosaltres, respectivament, veiem un dia rere l’altre com la “paraula
contrària” és també perseguida: el procés contra l’escriptor Erri de Luca en
seria un bon exemple. El poder encara veu amb reticència el que no controla i
maniobra com pot per a acotar-ho, per a donar-li forma. De vegades, ja ho hem
dit, la forma de delimitar-ho és tan barroera com la pura i simple censura amb
els corresponents aparells de repressió de l’Estat. Ho hem vist fa no tant: els
140 caràcters d’un tuit fent burla del delfí d’un dictador sanguinari han sigut
motiu de penes de presó. En això, l’opuscle de l’escriptor francès, burleta i
irònic, fins i tot es queda curt. La paraula encara es persegueix, encara és
perillosa, i la batalla pel control dels mitjans que l’escampen continua
inalterada -i continua guanyant-la la concentració i la falta de pluralitat,
per cert. L’horrible danger de la lecture, doncs, continua viu.
El que també comença a bategar,
però, és un nou perill per a la lectura, que Voltaire no va
nàixer a temps d’escriure. Si la reticència dels amos a la lliure circulació
d’idees segueix intacta, el que sí que ha canviat són els canals i la dosi: més
maneres de fer correr paraules i un torrent continu i inabastable d’aquelles.
Més soroll, al capdavall. L’allau de lletres ens aclapara, una
saturació que ens fa llegir ràpid i oblidar prompte. Simplificació? Sí,
òbviament, però no deixa de ser cert que les noves generacions s’han acostumat
a la lectura lleugera, fragmentària, superficial, fugaç: titulars, tuits,
entradetes d’articles, articles, posts de facebook. Ara tot el món -o quasi tot
el món- pot dir i llegir la seua: n’hi ha prou amb unes línies en qualsevol de
les noves plataformes. Seran, però, línies subalternes, sepultades ràpidament
per altres. La certa, limitada però efectiva democratització dels megàfons ha
fet els crits més dèbils. La paradoxa, ben mirat, és clamorosa. No?
