divendres, 15 de març de 2013

“Records de dies que no saps si has viscut o pensat”


En el fons escriure és recordar. I recordar no és tornar viure, com va dir algú per consol o per negligència. No hi ha cap misteri, en tot això, i potser no caldria posar-nos solemnes. Ja ho sabem: tot fuig, se'n va, mor, es fa cendra, memòria, dolor, no res. Escrivim-ho, almenys. Passem-ho a paraules. Fem-ho caminar burlescament davant nostre.
            El temps feliç (Ed62 2001) compleix dotze anys. I això vol dir que fa més de dotze anys, un dia qualsevol, Josep Piera va decidir aturar-se un moment a recordar, a rescatar per un instant els seus anys d'infantesa i adolescència a la Drova, aquelles quatre cases entre Gandia i Barx que ara se li han fet llar, si és que mai no ho van ser. Ho va fer a partir d'un objectiu, o d'una excusa: confeccionar un àlbum de fotografies d'aquelles on tothom és més jove i més viu, fotos de la Drova esvaïda, on hi ha racons i a cada racó hi ha una història.
            “La fotografia no congela el temps, el captura en la seua absoluta fugacitat i, en retenir l'efímer, el fa absolut, és a dir, eternitza l'instant”. El temps feliç és això mateix: batecs, narracions fugaces, impressions, fragments que s'aturen de sobte en l'immòbil, és llavors quan Piera contempla uns records, com deia aquell, de dies que no sap si ha viscut o pensat. Històries xicotetes de gent xicoteta. Històries de la Drova, un món petit i salvatge i tendre, que s'esvaeix i renaix a cada segon que passa. Com tots.
            Piera escriu un temps feliç, una belle époque, la seua, sense oblidar, però, que les belles époques mai no són conscients d'elles mateixes. I per això són belles. Piera ho sap, i passeja lentament entre absències, amb aquella escriptura suau, líquida, amb olor a nicotina, que l'ha fet cèlebre. Narra, però amb cometes, i és que Piera, al capdavall, és poeta, i no ho pot evitar, se li escapen els versos per les mànegues de la camisa: “La meravella, ai!, seria que els humans ens férem arbres”. I ho és tant que on més sofreix és en els diàlegs, poc espontanis, massa barrocs, gens versemblants. Un preu, d'altra banda, inevitable, mínim, insignificant.
            Per al final, reserva un últim apartat on veiem les fotografies que el mouen i que Piera acompanya d'un homenatge de paraules. Ben fet. Deixa la narració de banda i cau en l'espurna, en l'instant, en la descripció al vol, en la poesia que domina. De pas, col·loca els detalls que la imatge no pot donar, els infinits peus de pàgina. I és llavors quan desfilen ells, els ossos del record, el pare a cavall i la Lambretta radicalment moderna i el paisatge en segon pla i el twist ballat maldestrament i la festa i el tot el goig de viure. Tot aturat ja, soterrat, tancat, perquè no pot ser d'una altra manera, en un rectangle en blanc i negre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada