Sóc nacionalista

A. Fabra, Rita Barberá i el ministre d'Afers Exteriors,

Que em disculpen els qui esperen en aquestes línies victimismes panxacontents, banderes autocompassives al vent, versets jocfloralistes, atacs a un dimoni exterior o ingenuïtats romàntiques. No és això. No es tracta d’això. Escric tot açò només per un cert cansament, arrossegat des de fa temps, de sentir, ací i allà i amb reiteració impertinent, l’acusació de nacionalista per part de foscos personatges. Nacionalista jo? Clar, però que em permeten explicar-me, almenys

          Sóc nacionalista, sí, però es dóna la casualitat que vaig nàixer un dia de setembre de 1989 a València, una ciutat que se suposa que és la capital administrativa d’un tros de terra a la vora de la Mediterrània que uns pocs anomenen País, uns altres pocs Regne, i altres molts Comunitat amb la mateixa indiferència de qui diu bon dia. Doncs bé, resulta ser que aquest tros de terra s’ha organitzat durant uns quants segles al voltant d’unes institucions i lleis creades després de la conquesta cristiana –a sang i crucifix, per cert–, que aquelles institucions i lleis regien un territori divers, d’economia canviant, culturalment i lingüísticament eclèctic, amb el predomini de la llengua dita valenciana, o catalana, o valencià i prou.

            I tot això un dia començà a canviar, com canvien tantes coses. Que un altre dia, directament, se suprimí, després d’una guerra que uns van perdre, com es perden tantes coses. Aquelles lleis i institucions, que emparaven una cultura i una llengua, foren abolides i substituïdes per les lleis i les institucions castellanes, que van donar forma a l’estructura d’Estat que ara, al segle XXI, és bàsicament la mateixa, és a dir, un estat centralitzat –diguen el que diguen els columnistes i els segles– amb capital en Madrid i una única cultura i llengua d’Estat, així dictaminat per totes les Constitucions –Amén– fins la de 1978: la llengua i la cultura castellana.

             Aquest procés, resumit agosaradament en sis o set línies, ens ha dut a l’any del Nostre Senyor 2014, amb un govern i unes institucions teledirigides des de la cort, sense més poder que el d’obeir i manar el que volen els seus amos en un país que no vol ser-ho, amb una cultura viva però sense reconeixement ni mitjans de comunicació on respirar i una llengua també viva encara però en perill d’extinció, després d’un procés continu de pèrdua d’ús social, gràcies a polítiques indecents i a un poble, el valencià, que mai no s’ha cregut realment que allò que parla tinga el prestigi suficient com per a escriure-ho també, ensenyar-ho a les escoles, universitats, sentir-ho a la ràdio, fer tesis doctorals, doblar pel·lícules o fer negocis. I etcètera.

          Són coses sabudes? En principi sí, almenys pels obsessionats com nosaltres, com jo, a contestar impertinències amb la mateixa freqüència que les rebem. I és que em declare absolutament cansat de sentir, per part de dretes i esquerres d’ací d’allà, de franquistes de tota la vida a neoprogres urbans de vint anys, com un atac, l’apel·latiu de “nacionalista”, quan nacionalista, per a mi, no vol dir –no pot, en realitat– res més que una voluntat ferma de revertir un procés de desaparició lingüística, cultural i política i la consegüent substitució per una altra política, una altra cultura i una altra llengua. Perquè és això, no ens enganyem, per favor, el que està en marxa des de fa ja massa temps. Sóc nacionalista valencià, per tant, perquè reinvindique una sobirania valenciana –dret d’autogovernar-nos mitjançant les nostres institucions en igualtat amb les altres del món–, perquè vull una cultura emparada per eixes institucions, i una llengua viva, condemnada al futur i no a la desaparició.

        El que això tinga o no tinga a veure amb el que Vargas-Llosa anomena “regresión” i “la amenaza más grande para la construcción de Europa”, no és assumpte meu. Quan ell parla de “nacionalismo”, de la mateixa manera que quan ho fan Pérez Reverte, el ministre de l’interior o TVE, es refereix, encara que no vulga, a una altra cosa. El nacionalisme perjudicial del que ells parlen és, precisament, el de l’Estat espanyol que defenen, per exemple. El que ha provocat guerres i conflictes durant bona part del segle XX europeu. No és un nacionalisme de nació sense estat, que només vol unes eines de supervivència en igualtat, sinó justament el nacionalisme d’Estat que, no content amb una supervivència més que assegurada, ni amb una igualtat de condicions polítiques amb la resta dels estats, esdevé imperialisme: ni tolera la diversitat dins de les seues fronteres –menys l’autodeterminació, clar– ni renuncia a expandir-les. I allà l’Alemanya nazi, clar, però també l’Imperi Britànic, el rus –de blanc o de roig– o l’Espanya del Gloriosos Alzamiento Nacional. Tants d’altres.

            Que no ens enganyen, doncs. Prou de monosèmies interessades. Nacionalisme, per a ells, és la postergació ad eternum d’un poder, politicoeconòmic, cultural i lingüístic, exercit des d’un centre que no tolera pluralitats identitàries ni igualtats polítiques ni institucionals. El cas de l’Estat espanyol és, repetisc, l’exemple que millor ve al cas.

           Així les coses, nacionalisme, per a nosaltres, els valencians, no ha de voler significar res més que la voluntat d’igualtat política entre els altres pobles, i no pot significar, a hores d’ara, sinó la pura supervivència cultural, lingüística i política en aquest segle XXI de globalització per a bé i per a mal. Una supervivència que està molt complicada, per cert. No pot ser d’una altra manera. Tal i com està el pati, o som nacionalistes valencians o beneïm, activament o passiva, la desaparició d’una política, una cultura i una llengua. I de pas, clar, aplaudim el nacionalisme espanyol –amb base a Castilla– amb tot el seu poder, des dels ministeris, als tribunals, passant pels seus mitjans de comunicació. És així de simple, d’incòmode i d’indefugible.

          I cal escollir. No podem no fer-ho. El silenci, ja sabem, és complicitat amb el sistema imperant, amb el nacionalisme espanyol, emparat per l’Estat i animat des del regionalisme valencià a què tan acostumats estem, i des de tots els altres regionalismes. I la paella que està més bona que el cocido madrileño i totes aquelles exaltacions estúpides i arbitràries d'aspectes ornamentals d'un poble per damunt d'altres. Tot ben aplaudit i sense qüestionar els aspectes estructurals que comentàvem: l'ordre. Ni qüestionar la desigualtat entre pobles. Ni la desigualtat entre cultures. Ni la desigualtat entre llengües. Ni la desigualtat entre classes. Ni tampoc el nacionalisme d'Estat que ofega. I després aquell un himne de sucursal i aplaudiments i més aplaudiments i qué bonita está Valencia. I tornar a aplaudir.

         Potser per això ja fa temps que dic sense dubtar que sóc nacionalista valencià, i que ser nacionalista valencià és qüestionar tots aquells aspectes estructurals. I tractar de canviar-los. Precisament per això, no tinc un altre objectiu que, com deia aquell, deixar de dir-me nacionalista valencià un dia d’aquests, perquè ja no caldrà dir-ho, perquè ja no hi haurà sobirania escamotejada, ni cultura subalterna, ni llengua en perill d’extinció. Un dia, ara mateix, entre la llunyania i la ficció. 

A Miquel Grau

A Miquel Grau el van matar la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells que cridaven a la manifestació del 9 d’Octubre, el dia arbitràriament simbòlic que alguns valencians utilitzem per a dir que som valencians, que això, ben mirat, no és ni estrany ni fantàstic ni tampoc mostra de cap superioritat cap a ningú, sinó una manifestació humil però ben determinada de la nostra voluntat de ser, de ser nosaltres entre els altres, de ser poble entre els pobles, i bé, tot allò que de vegades intentem explicar sense massa èxit en sobretaules eternes que parlen del món en tercera persona, com si el país que ens ha tocat fer no en formara part, d’aquell món que s’invoca.

             A Miquel Grau li van llançar una rajola des d’una balconada la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells i pensava, potser, tot el que acabe de dir o simplement que s’acabara d’una vegada per totes la dictadura que havia deixat el dictador en morir impunement i mira, ja que estem, que poguem construir per fi un país que feia uns quants anys que només existia en certs llibres i en certes ments, il·lusionades amb governar-se per fi sense pagar tribut a la cort i sense demanar permís ni perdó per cada paraula en una certa llengua, un país només imaginat perquè tot allò no existia en les escoles ni en els jutjats, ni tampoc en els ministeris, ni en les pistoles ni els despatxos, ni en la televisió ni en la ràdio ni en altres llibres ni en altres ments.

              A Miquel Grau li van trencar el cap la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells sense saber que la persona que el condemnaria a mort molt conscientment, pels delictes de pertinença al Moviment Comunista del País Valencià i per penjar cartells pel dia nacional d’un país per fer dins d’un estat ja fet i refet i podrit fins els ciments, aquella persona, de nom Miguel Ángel i de cognoms Panadero Sandoval, militant de Fuerza Nueva, seria condemnada temps després a 12 anys i un dia de presó, dels quals no en compliria ni quatre, gràcies a un indult del govern d’Aldolfo Suárez, Amén, que li permeté reduir la condemna, i viure la seua vida i ser, a 2014, procurador en els tribunals de València. En els tribunals. De València.

              A Miquel Grau li van deixar deu dies en coma de propina la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells i ignorava que a mi i als meus companys de generació se’ns contaria que aquella Transició fou perfecta, que un rei evità un colp d’Estat i que l’harmonia regnava en l’univers, que xicotets detalls com que d’un dia per a un altre una dictadura s’anomenara democràcia, que les estructures de poder foren les mateixes, que fins i tot les persones foren les mateixes i que Miquel Grau morira després de deu dies d’agonia, tot allò, tot allò no tenia cap importància.

             A Miquel Grau, que tenia 20 anys quan el van matar la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells que cridaven a la manifestació del 9 d’Octubre, aquestes paraules de record, en un país, el seu i el meu, en què recordar s’ha fet subversió i la memòria una forma d’homenatge. 

Literatura dominant

Dins Caràcters, núm. 66

Vivim dels tòpics. El de “literatura universal” n’és un. I dels més estesos en el gremi de les lletres. El tema no és nou ni probablement agradable, però a ningú hauria d’escapar-li que allò que quotidianament i amb impunitat total anomenen “literatura universal” no deixa d'actuar, en bona mesura, com una mena de sinònim elegant de “literatura occidental, de classe benestant, imperial i masculina”.

            No per evident deixa de ser clamorós. Si és de veres allò de “les idees dominants són les idees de la classe dominant”, no deixa de ser-ho aplicat a les lletres. Si ho pensem, la literatura que la rutina anomena “universal” ha estat sempre, en bona mesura, la literatura dels països occidentals, que són – oh casualitat – els dominants. Al seu torn, la literatura d’aquests ha estat, principalment, la de la seua classe adinerada, poderosa. I, per suposat, la literatura de la classe amb possibilitats econòmiques de permetre’s escriure ha estat principalment masculina en un món patriarcal, i escrita en llengües imperials en un món solcat pels seus exèrcits.

            He dit contretament “en bona mesura” perquè les excepcions existeixen – i tant! –, però no se’ns pot escapar, en fullejar una col·lecció qualsevol de “La millor literatura universal”, amb noms com Homer, Virgili, Dant, March, Montaigne, Cervantes, Shakespeare, Voltaire... que la immensa majoria d’ells hauran estat homes, de països i llengües poderoses al seu temps, occidentals i amb possibilitats econòmiques per llançar-se a escriure. No hi haurà massa autores, sobretot abans del segle XIX, ni tampoc molts pobres, i menys escriptors àrabs o asiàtics.

Evidència, sí, mil excepcions i matisos també, i més des del XIX fins avui. El tema, tot plegat, demanaria més línies. L’únic que fa una mica de mal, però, són víctimes de tot allò, els exclosos de la veu de la història. Una probable majoria, per cert. Costa no pensar en totes les paraules que no es van escriure mai. Sense dramatismes, és clar, però també sense tòpics autocomplaents. Aquelles històries que van acabar, finalment, a la claveguera de la història de la literatura, o a aquelles altres que podien haver arribat a més ulls si no haguera estat pel pa, lloc, gènere o llengua equivocats. I és que la literatura, al capdavall, no fa presoners.

No dic tot això amb pretensió de novetat. No ho és. Ni molt menys d’exhaustivitat o revenja. Simplement, es tracta d’una molt humil generalització que se’m va ocórrer fa uns dies en passar, distret i sense ànim aparent de dogma, per davant de l’aparador d’una llibreria.