No m’agraden les fotografies. Potser
per fotografies com aquesta. Quede mirant-me-la uns segons. Està feta amb
càmera aquàtica, amb una qualitat tan baixa que sembla de fa trenta anys. Jo hi
aparec, però només de coll per amunt, al cantó inferior dret. Estic rodejat
d’aigua salada del color que té la mar a les fotos velles, també hi ha petites
ones que em peguen voltes, mentre formen remolins i corrents. El clic de la
càmera n’ha captat dues en el moment just en què salten i xoquen en l’aire,
llançant escuma blanca al vent, inevitablement immòbil. Però tot açò, jo, la
mar i les seues ones, només representa una petita línia blava a la part
inferior de la imatge, que xoca contra una platja sencera d’esmolades roques
rogenques, que amaguen foradets per on entra l’aigua per crear coves i grutes
de revista d’agència de viatges. Al fons de la platja, visible entre el meu
rostre i l’escuma blanca caçada volant, hi ha un home ros amb la pell blanca,
amb pinta d’alemany, que espolsa una tovallola. Al seu costat es mouen, encara
que en realitat no perquè estic parlant d’una fotografia, altres persones més,
entre elles un adolescent que trau pit mentre observa les seues amigues
banyant-se i una senyora que amb la mà al front, suposadament com el vigia de
Colom quan va “descobrir” “Amèrica”, fita la mar que es perd fora de la imatge.
Més enllà de tot això, de les ones i de l’escuma i dels adolescents, es veuen
tres o quatre xalets entre les arbredes d’una muntanya que s’estén per la línia
de la costa fins caure a la mar en successius penya-segats. El verd de les
faldes que s’inclinen cap a l’aigua porta fenolls marins, pinars i mil tipus
més de verd dels quals desconec el nom, entre els quals deuen amagar-se les
sargantanes i els conills. A un dels cims de la muntanya, tocant el cel,
s’erigeix una torre de pedra, d’aquell segle XVI en què els pirates barbarescos
dominaven les aigües del Mediterrani i els ajuntaments construïen a corre-cuita
alguna defensa probable contra un atac segur. No puc sentir-ho, però entre els
senders invisibles que arriben al bastió hi deu regnar l’olor de romaní i de
salabror propera, i la terra ha de ser roja i polsosa, d’aquella que cobreix
les sabates amb una fina capa al cap del dia. La torre dibuixa una silueta neta
i una mica solemne contra el cel que pinta la meitat superior de la fotografia
amb blaus pàl·lids i núvols fins trencats pel sol suau de les sis de la
vesprada. Tampoc no puc sentir-ho, però fa calor i bufa una brisa continguda,
un vent suau que no es desbocarà fins el capvespre.
La
meua mirada, la del jo d’ara mateix, la del de fora de la fotografia no la del
de dins, continua l’ascensió pel paper i arriba al límit de la fotografia, allà
on els núvols es perden, i s’acaba aquella vesprada, aquell instant en què algú
va decidir donar-li al botó de la càmera mentre movia les cames per mantenir-se
surant. Els meus ulls tornen al cap que sobresurt de l’aigua, al cap del jo de
la fotografia, d’aquell jo que en realitat ja no sóc jo – encara que això ja
seria domini de la filosofia. Com en quasi totes les meues fotos, somrisc molt,
amb un gust de sal als llavis que només puc imaginar i el rostre mig amagat
darrere els cabells mullats que em cauen pel front. Entre aquesta munió de pèls
arrissats hi ha unes ulleres de bucejar, que m’he posat per llançar-me a
l’aigua i m’he llevat per eixir millor en la foto. L’aigua m’arriba quasi a
dalt del coll, però tanmateix somrisc, no m’importa, vull somriure encara que
em trague dos mil litres d’aigua salada. Mentre em mantinc a la superfície
ignore que un dia de setembre trobaré aquella foto i ho contaré a les onze de
la nit, com ignore què fer quan isca de l’aigua. Potser fins i tot no sé que
l’estiu no és etern i un dia s’acaba, que torna l’any següent però que ja no
som els mateixos. Per una dècima de segon el meu cos només pensa en moure els
peus i els braços frenèticament perquè les ones no el sobrepassen. A la
superfície, en eixe instant, només somrisc, moltíssim. Ignore, també, que tot
allò un dia es cremarà. L’instant, jo, l’aigua salada, i també els fenolls marins, pinars i mil tipus més de
verd dels quals desconec el nom, els conills i les sargantanes. Va ser fa poc.
Aquell incendi del Montgó. No, no m’agraden les fotografies. Potser per
fotografies com aquesta.
