 |
| Joan Ribó i Mònica Oltra la nit electoral. |
Era maig de 2007 i jo tenia
dèsset anys, massa certeses i massa poques preguntes. No havia llegit Cien años de soledad ni sabia qui era ni
què havia dit el coronel Aureliano Buendía. Vivia en un país que no coneixia i
pensava que la història m’havia esperat a mi, només a mi i al meu amic C., que
estava al meu costat quan aparcàrem les bicis al costat de l’hotel Alameda
Palace de València, on el Partit –era “El Partit”, de fet– celebrava una merescuda
orgia postelectoral. Recorde o vull recordar senyores extremadament pintades i
homes imperialment vestits pujant les escales per a rebolcar-se en la seua
majoria absoluta, que era la nostra minoria absoluta. Crec que els vaig odiar. En
el fons no havia entès res, però supose que allà, dalt d’una bici i en silenci,
em sentia reafirmat en la meua creença que tots o quasi tots estaven equivocats
i que només jo tenia la fórmula de l’èxit. Quan ens acostàrem, poc després, a
la seu dels socialistes, a l’altra banda del riu, el silenci compartia espai
amb els operaris que desmuntaven ja el molt optimista escenari que algun
post-lermista havia decidit erigir davant de la seu per a celebrar una victòria
impossible. Ni tan sols vam tindre cor d’anar, el meu amic i jo, a la seu del
tercer partit en ordre de força que havien supurat aquelles eleccions, una
coalició entre comunistes, nacionalistes, ecosocialistes, verds i algunes
etiquetes més a les quals havia fiat tota la meua frustrada il·lusió
adolescent. Aquella Nit de les Copes de Champagne Trencades, simplement,
tornàrem a creuar el riu i ens n’anàrem a dormir.
Ignoràvem
moltes coses. Tantes com que la mateixa nit, huit anys de Pax Valenciana després,
no hi hauria cap festa histèrica de la dreta, i que l’esquerra abraçaria la
majoria més enllà de la lògica bipartidista i amb nous mites polítics. Però
aquestes coses passen. I les raons que les expliquen, després de tot, són les
mateixes que ignorava amb dèsset anys, i les mateixes que fan tan estúpida
l’eufòria actual com la passada. Diuen els gurus que el col·lapse electoral de
la dreta s’explica per un esgotat model econòmic fiat a la rajola i el turisme
i una corrupció hipertrofiada, entre d’altres. El que abans donava treball i
prosperitat il·lusòria ha saltat pels aires, i ho ha fet deixant un forat
considerable no sols en la butxaca dels valencians, sinó també en la
credibilitat de les seues institucions. Sí, el projecte de “Comunidad
Valenciana”, una autonomia asèptica refugiada en un regionalisme histriònic amb
complex d’inferioritat que aplaudia, amb ganes, el boom immobiliari i els
fastos d’una dreta inútil i una esquerra acomplexada, està esgotat.
Ara, això no
vol dir que hi haja, a hores d’ara, un projecte alternatiu. Ni molt menys. És
per això que no veig massa raonables les mostres d’eufòria que mostra part de
l’esquerra que ha “triomfat” en aquestes eleccions. El país ha girat electoralment
a babord amb diferents marques, d’acord, però el que es veu reflectit en vots respon
a diferents canvis en les estructures socials i polítiques que no sempre –mai?–
són de llarga durada. Dit d’una altra manera, la ingent quantitat i qualitat de
la corrupció produïda recentment al País Valencià pot haver produït una tempesta
electoral, però la mar de fons pot ser la mateixa que fa deu anys. És a dir,
perquè perda el Partit, l’hegemònic, i perquè el seu model de país semble
caducat, això no vol dir que els valencians tinguen –ni vulguen!– altre
d’alternatiu, com volen veure els optimistes. Els valencians, al capdavall, no
són hui, probablement, ni més valencianistes, ni tenen més consciència de classe
que fa uns mesos. “Que se’n vagen els xoriços”. I prou.
Després de tot
això, la pregunta, i sembla que ningú la fa entre tant de confeti, és si el
govern que isca d’aquestes eleccions voldrà, primer, i serà capaç, després,
d’articular un altre discurs de país i un altre model que el materialitze, més
enllà d’aquella Comunidad Valenciana brutalment autocomplaent, regionalista,
neoliberal i sucursalista. Això vol dir una altra manera de concebre les
institucions, la vida pública, l’economia, l’educació, la sanitat, la llengua,
la cultura, la relació amb l’Estat, i un etcètera de decisions per prendre que
reben el suport d’una majoria social ampla.
Les
circumstàncies potser no són les millors per a intentar-ho, és cert: la caixa
està buida i el pati vol solucions ràpides. Però si el nou govern no ho
intenta, si no s’hi atreveix i es dedica a gestionar un temps el palau saquejat
de l’Imperi anterior, significarà que les paraules del coronel Aureliano
Buendía eren certes. El personatge de Garcia Márquez, rodejat d’emisaris, va
escoltar com tots li demaven renúncies polítiques per tal de poder fer-se amb
el govern. Ell, després de llegir atentament aquelles propostes callà, alçà la
vista, somrigué, i digué: “Quiere decir que solo estamos luchando por el
poder”. Ah, i que ens podem anar preparant d’ací a no res –una legislatura
passa volant– per a uns altres vint o quaranta o cent anys de soledat.
