De bars i paraules

Estàtua de Fernando Pessoa en Lisboa.

Deia l’escriptor rosarí Fontanarrosa que ell no volia saber res de nirvanes ni de paradisos lluminosos, que allà, als quatre dies, “te querés cortar las pelotas”. El seu cel, si de cas, tindria unes quantes “canchitas” amb xiquets pegant-li puntades de peu a una pilota, i un parell de bars, clar. Només això. Tot perquè “en el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”. El cel del portuguès Fernando Pessoa, en canvi, no tindria campets de futbol, però sí bars de tauletes mínimes amb una tassa, una copa de licor i el plateret del compte, tan estrets i càlids com aquell cafè A Brasileira des d’on s’escrivia impenitentment mentre, de pas, escrivia la seua Lisboa.

Fontanarrosa, des del Rio de la Plata, i Pessoa, des del Tejo, van fer, conscientment o no, dos sonades apologies del bar com a pedrera literària. Dos, només, entre l’exèrcit de lletraferits de totes les èpoques que han fet de la barra, les cadires erosionades i el got de vidre un escenari indefugible de la literatura. Perquè en el fons, som tots conscients que queda molt bé allò d’escriure emboscat darrere d’una taula de marbre, envoltat de coentor i crits, amb aquell toc d’esnobisme bohème inevitable i tan legítim com el de qui es tanca en un mas amb una màquina d’escriure i una botella de whisky. Sí, és molt estètic.

Ara, si dic tot açò és precisament perquè, com el mateix Fontanarrosa apuntava, no es tracta només d’estètica. Escriure “al bar” o “des del bar” té implicacions i utilitats que van més enllà de brindis al sol hipsters. I és que si literatura, al capdavall, és allò d’escriure la vida amb una certa “gràcia”, no hi ha millor escenari que un local a vessar d’històries i converses, pròpies i estranyes. “En el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”, torna a repetir el rosarí amb una raó invicta. I és que ell sabia –sap encara, ja envoltat de “canchitas” –  que allà, assegut darrere d’un cafè, tenia la vida al davant, per observar. I també per escriure, clar.

Fontanarrosa o Pessoa –recorde també línies semblants en el Quadern Gris de Pla–, són exemples d’aquella “literatura de bar”, que naix o creix entre cafè i cafè. N’hi ha més? Evidentment que sí, però no els sé o no els recorde. De fet, em pregunte quants dels escriptors en valencià actuals faran honor a aquesta manera d'escriure. Quants s’amagaran –o no tant– entre els cafès de Barcelona, Xàtiva, Vic, Maó, El Cabanyal o Alacant, i es disposaran, molt solemnement, a escriure la vida des d’una tauleta, amb una tassa o una copa com a únics testimonis. Aprofite aquestes línies per a llançar-los, molt humilment, la pregunta.  

Xarxes socials: l’última batalla del Poder

El ministre de l'Interior, Fernandez Díaz.

El Poder pot ser antipàtic però mai és estúpid. Si no, no seria Poder. Ho saben molt bé els qui ho ostenten. Les censures les apliquen els imbècils però les conceben els ideòlegs. Mans dels que maten, brutes, mans fines que manen matar, deia una cançó de Raimon. És una altra manera de dir-ho. El Poder no és estúpid i té les eines per a perpetuar-se, més o menys violentes, depenent del nivell d’exigència de la situació: manipulacions, censures, repressió, coaccions, assassinat, etc. Tot allò que, en definitiva i més enllà d’ingenuïtats i contes de fades, sol utilitzar-se contra qui pose en qüestió –i en perill– el monopoli economicopolític de les oligarquies i el discurs que el legitima i amb què ens bombardegen, molt amablement, cada dia.

Hi ha qui, això, tan solemne i poc agradable, ho sabut sempre. Fa més d’un segle que Lev Tolstoi va publicar un pamflet anomenat El poder, un opuscle que podem trobar en castellà, publicat en 1950 a l’exili de Toulouse, i en valencià a L’Eixam i Camacuc, que en 2004 tingueren l’encert de recuperar el text a partir de l’edició castellana. L’obra, breu, clara i concisa, és bàsicament una pedrada al militarisme d’Estat: malbaratament de vides i diners, repressió i control del poble. Tot allò, en bona mesura, que l’anarquisme cristià de l’última etapa de l’escriptor rus faria esperar. Tot allò, però, i alguna cosa més.

I és que entre totes les pàgines de filantropia cristiana, ingènua, una mica messiànica però també legítima i molt àcida, s’escola una idea cabdal i radicalment vigent: “Encara que tots els desenvolupaments exteriors que puguen somiar els homes religiosos o els de ciència es complisquen”, diu, “(...) si la hipocresia que regna avui subsisteix, si els homes no són fidels a la veritat que coneixen, sinó que continuen simulant la creença en allò que no creuen i l’estima per allò que no estimen, la seua situació no solament continuarà sent la mateixa, sinó que empitjorarà”. En poques paraules, una lloa a la veritat com a arma revolucionària, doncs, però encara amb aquell toc místicopoètic, abstracte, boirós.

El text no tarda, no patiu, en filar més prim, o més pragmàticament: “Com més cobertes estiguen les necessitats materials dels homes; com més telègrafs, telèfons, llibres, periòdics i revistes hi haja en mans dels mentiders interessats, més mitjans hi haurà per a propagar les mentides i les hipocresies, i més desgraciats seran, per tant”. Tolstoi no era imbècil, evidentment, i va carregar directament contra els mitjans propagadors del discurs de l’oligarquia, perquè sabia que és el discurs el que sosté el poder, el que el legitima.

La lucidesa, en un text de finals del segle XIX, és demolidora. La seua claredat, també. El seu al·legat contra les manipulacions del Poder, el discurs que genera i que predica a través dels mitjans, són ben vigents: “qualsevol guerra”, diu més endavant, “fins i tot la més benigna, amb totes les seues conseqüències ordinàries: la destrucció de les collites, els robatoris, els raptes, el llibertinatge, l’assassinat, amb les justificacions de la seua necessitat i legitimitat; amb l’exaltació de gestes militars, l’amor a la bandera i la pàtria; amb la fingida cura pels ferits, etc, perverteix, en un sol any, més persones que milers de saqueigs, d’incendis i d’assassinats comesos en un segle per individus aïllats impulsats per un instint malèvol”. Ens sona? L’última editorial d’El País, el noticiari del migdia o la pel·lícula de moda de Hollywood... tant se val, el discurs del Poder es propaga sense massa oposicions serioses.

Però què passa, quan n’hi ha? Què passa quan la contestació és possible? Tolstoi assenyala clarament el poder de la veritat –de la “informació”, si ho traduïm al nostre llenguatge actual–, la seua capacitat de desvetllar consciències. La batalla pel seu control era real i crua. Continua sent-ho. Als llibres, periòdics i revistes de què parlava l’escriptor rus, s’afegiren poc després la ràdio i la televisió, que reproduïren la mateixa guerra pel seu monopoli, guanyat sempre pel poder, amb tolerades  excepcions. En som ben conscients, d’això, no cal ni posar exemples. Fa pocs anys, però, que arribaren les xarxes socials, i el camp de batalla, de sobte, s’eixamplà. El control, per dir-ho clarament, s’ha fet cada dia més difícil. Sense escapar a la influència de les grans corporacions i estructures, és cert que Facebook i sobretot Twitter han començat a permetre l’intercanvi instantani i exponencial d’informació, també el seu contrast, i fins i tot la contestació amb més o menys dosi d’ironia.

El terreny de joc ha canviat. Almenys una mica. És veritat que la televisió i el periòdic de paper a la barra del bar continuen sent preponderants, que no tot el món té Twitter, que les notícies que reprodueix naixen en molts casos d’uns mitjans amb falta d’independència del Poder... És veritat tot això, però també que les xarxes han obert una escletxa incòmoda, potencialment dissident. No és gens d’estranyar, doncs, que fa uns mesos s’iniciara a l’Estat espanyol la seua persecució virtual, primer, i física, després. Les televisives operacions contra l“apologia del terrorisme” a internet, o la cura amb què la Llei Mordassa fa referència als delictes d’opinió en les xarxes socials, en són l’últim capítol. I aquest últim capítol forma part, òbviament, de la batalla per aquella veritat, per aquella informació. La mecànica, però, és la de sempre: les eminències assenyalen, els aparells repressors executen, la democràcia s’invoca.

Tolstoi va morir el 7 de novembre de 1910, sol, en un habitacle de l’estació de ferrocarril d’Astapovo, on havia arribat en l’últim pelegrinatge i en un acte de coherència in extremis, després de fugir dessagnant-se de vida del món aristocràtic on havia nascut i respirat. Des d’aleshores, el món ha canviat, clar: el capitalisme financer ha substituït l’industrial i uns mitjans de comunicació a altres, a Tolstoi se'l ven en fascicles de millors obres de la literatura universal i ja ningú recorda els seus pamflets polítics. Han canviat moltes coses, sí, però certes lògiques continuen més vigents que mai. Terriblement vigents, de fet. La història, mentrestant, continua. I la vida. Aquella cançó de Raimon, la cançó de les mans, també.