dimecres, 10 de febrer de 2016

Homenatge frustrat a Ovidi Montllor

En una de les millors i menys citades escenes de Diarios de motocicleta, el metge lletraferit que havia hostatjat uns dies Ernesto Guevara i Alberto Granados, s’acosta al primer tímidament, mig en reverència, i li diu, en veu baixa, que bé, si després de tot aquell temps ha trobat el moment de llegir el manuscrit de la seua novel·la. Els ulls de Gael Garcia Bernal, com una mar, l’observen uns segons. Al final respon: “Está mal escrito, básicamente, cosa que lo hace bastante difícil de leer. Es un buen intento, doctor, pero creo que usted debería dedicarse a lo que sabe hacer mejor”. El metge accepta el colp, i potser també el seu lloc al món, una mica amargament –ningú digué que fóra fàcil ni agradable–, i li diu gràcies, i adéu, i bon viatge. Sentida novament, la veu de Bernal és encara més subversiva en el nostre món de m’agrades i retuits, en què la crítica ha esdevingut mala educació i l’autocrítica un inici de falsa modèstia. Ell era un gran metge, després de tot, però no un gran escriptor.
                Vaig recordar l’escena en passar l’última pàgina de Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015), la primera novel·la de Feliu Ventura, un notable cantautor que no és, a hores d’ara, un bon escriptor. És la primera incursió en la narrativa, és cert, però el saldo final és decebedor. Ventura proposa la història d’un jove xilè dibuixant de còmics, orfe, que viu amb el seu iaio, exiliat republicà, i del que rep una última voluntat: ser soterrat a Alcoi i rebre allà el missatge que amaga un disc d’Ovidi Montllor. Un còctel de paral·lelismes Xile-País Valencià que a les poques pàgines es fa difícil de digerir, construït al voltant d’una trama feble i amb dosis de misteri que no acaben de quallar.
                L’estil ho és tot, diu Jaume Cabré en aquells llibres que escriu entre novel·la i novel·la. Té raó; l’estil de Ventura està per fer, ofegat encara per la correcció, poc fresc i espontani. S’hi veu clarament en els diàlegs, asèptics, que amaguen els assaigs que potser volia fer i on es desenvolupen els temes dels quals parla l’obra, il·lustrada, per cert, per Dani Olmos. Allà apareixen les precarietats de la música en valencià, la lluita política a Xile, la postguerra a l’Estat espanyol... tot massa epidèrmic, massa testimonial. Mentrestant, l’obra va avançant i acabant entre cites de Jara, Antonio Vega o, òbviament, Ovidi Montllor, les cançons del qual anomenen cada un dels capítols.
                En fi, en el fons és comprensible, tot plegat. Les ganes d’escriure, la veneració a Ovidi, l’ànsia de dedicar-li recitals i cançons i també línies. És molt comprensible, però no sempre és reeixit. En aquest cas, per exemple. Perquè Com un record d’infantesa és això, al capdavall: un homenatge a Ovidi, sí, però un homenatge frustrat. El primer de Ventura. L’enèsim de tots. Ell era un gran metge, després de tot.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada