dilluns, 25 d’abril de 2016

Els dèficits (simbòlics) del valencianisme

Un moment del concert del passat dissabte.
Som el que vam ser, però mai som els mateixos. Times are a-changin', que diria Bob Dylan. Tot canvia i de vegades ho fa sense que ens n’adonem; també en política, clar: codis, programes, discursos i símbols que d’un dia a un altre perden o guanyen vigència o utilitat. El País Valencià també canvia però sembla que hi ha certes reticències a assumir-ho.
El passat dissabte, a València, vam desfilar les acostumades milers de persones –massa poques, trobe– que cada any decidim invertir una vesprada de les nostres vides recordant la destrucció militar de la sobirania valenciana i l’inici de la història colonial de la qual gaudim molt feliços hui en dia, si atenem el notable percentatge d’emoció i desinteressat compromís patriòtic amb què vivim cada Eurocopa de futbol. El fet és que en aquella reunió i posterior concert apoteòsicopopular a la plaça de Bous, exquisidament organitzat, per cert,  es van manifestar, encara de manera massa tímida, els canvis que la societat valenciana ha patit després de quaranta anys de democràcia panxacontenta de segona divisió, però també certs immobilismes i dèficits que encara subsisteixen en el valencianisme, especialment des del costat simbòlic.
Perquè que em perdonen els déus, però hi ha coses que em sobten en la situació política actual. Digueu-me ingenu, però trobe que seria molt normal que una manifestació que recorda anualment la pèrdua de sobirania d’un poble reivindicara precisament la manca de sobirania actual. El País Valencià és a hores d’ara una comunitat autònoma que tots els experts coincideixen a qualificar com a espoliada per un Estat madrilenyocèntric que fa impossible el nostre Estat de Benestar, i que viu un procés d’extinció lingüística lent però inexorable enmig d’una precària situació cultural, pràcticament sense mitjans de comunicació propis i greus problemes de cohesió territorial mentre patrocina successius AVEs des de Ponent. Etc. I no és que els organitzadors de la manifestació i els assistents no ho sapiguérem. De fet, el lema de la marxa era #FemPaísValencià i el discurs, enmig d’una plaça plena, de Joan Francesc Mira sí que féu referència a tot el que dic, però no pogué evitar que a nivell estètic i de consignes la congregació quedara en el de sempre: una manifestació que a estones podia haver-se produït en 1980, amb la tradicional sobrerepresentació simbòlica d’un espectre polític de la població massa xicotet. Ja sabeu, les estelades, desenes, contrastaven amb les dos o tres tímides banderes amb blau –una, per cert, onejada per l’Esquerra Independentista, que des de la seua minoria militant potser ha entès millor que ningú el “batec dels temps”. Encara, doncs, i contra tota estratègia política, la manifestació del 25 d’Abril no aconseguí integrar una part molt representativa de la societat valenciana.  
Ja estem amb els símbols, observarà ara l’Escèptic des de la barra del bar d’una facultat mentre el Progressista cridarà “massa banderes!” i el Relativista es lamentarà: “només són un tros drap”. Massa símbols i massa draps, sí, ho sent per ells, però el fet és que, sacralitzacions a banda –per mi com si algú es pixa en la bandera que porte, que no ploraré– les banderes són extremadament útils i aglutinadores a nivell polític. I el valencianisme polític en té moltes i no en té cap, a hores d’ara. Vivim encara perplexos, perduts en un còctel que és conegut però deficitari. L’oficialisme en el govern actual s’esforça en el treball institucional i en recuperar la senyera coronada mentre la quatribarrada no ix del reducte municipal del sud i el nord del país, tan vital i tan oblidat. És la seua faena, ben mirat, o això diuen. Els partits que es reparteixen la Generalitat, de fet, foren voluntàriament invisibles durant la marxa i el concert. El protagonisme, a banda d’en els organitzadors, recaigué en l’Esquerra Independentista, sempre coherent i honesta però amb eterna realitat i voluntat de minoria, que oneja sense complexos l’estelada i el marc polític dels Països Catalans.
Així, bona part de la societat valenciana susceptible de compatir les reivindicacions de la cita, continuà –a nivell simbòlic, insistisc– apartada d’una concentració que, vist el panorama, hauria de ser massiva. Entengueu-me, no tinc cap pretensió de fer-li el joc als perezrevertistas de Las Provincias ni als ultres d’ABC, sinó de constatar un fet: aquestes convencions anuals continuen ancorades en una certa manera de fer a estones anacrònica, mentre la política valenciana avança, indefectiblement i sense pausa, paral·lela al joc simbòlic, que segueix en gran mesura el patró dels anys vuitanta. Estem perdent una oportunitat. Potser seria bo, en aquest punt, retornar a El valencianisme polític de Cucó, i sobrevolar les lliçons discursives i simbòliques que ens ofereix un cert i precari valencianisme republicà dels anys trenta. Aquest, per exemple, sense renunciar a la cooperació amb balears i catalans, comprengué que calia centrar el discurs ací i tindre un símbol de lluita privatiu per a l’esquerra del País Valencià, la senyera amb blau i estrela roja, inspirada en moviments anticolonials com el cubà. Potser, només, perquè també hi ha la possibilitat que totes aquestes línies siguen més del de sempre, l’efusió inútil i sentimental d’un snob de capital amb una proposta final ridícula i romàntica en el pitjor sentit del terme. Vostès, molt legítimament, diran. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada