Clàssicament quotidians

Contra certes creences, la quotidianitat no és cap xacra –no sempre, o almenys, si voleu, no del tot. De vegades, fins i tot, es fa sublim, una última i incontestable mostra de salut. Dit d’una altra manera: allò quotidià és normal, i allò normal és allò viu. Últimament ens hem acostumat a veure ací i allà edicions i reedicions de clàssics de la literatura catalana, ja siga en format acadèmic, pensat per a freaks del gremi, o bé per a un públic més ampli, en publicacions més digeribles, amb introduccions i seleccions pensades per a acabar en mans d’ascètics estudiants de l’ESO.

         La seua aparició s’ha fet incontestablement quotidiana. Si es llegeixen amb fruïció i ànsia, o si, en canvi, hem de plorar tots plegats perquè l’ésser humà no és un animal 100% racional i cultureta a temps complet, és un altre tema. Diguen el que vulguen, doncs, els profetes de l’Apocalipsi, tot això –edicions, reedicions, estudis– és per a celebrar-ho. I és que per aquest cantó, no hi ha drama. Amb cultura d’elit, en valencià i al País Valencià, no hi ha, a 2014, cap problema. O n’hi ha pocs. Ras i clar. Els problemes i les llàgrimes vénen per una altra banda. Ja sabem: l’ús social de la llengua, els famèlics índex de lectura, la manca de mitjans de comunicació en valencià i d’institucions que sostinguen la cultura, i bé, un conegut etcètera de derrotes col·lectives.

            Dic tot açò perquè m’acabe de trobar una edició anomenada Tres poetes del Segle d’Or (Bromera, 2014), que recull, amb una contextualització prèvia de l’obra i l’època de cadascun d’ells, poemes de Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella i Ausiàs March. Tres poetes i  tres maneres de fer –el provençalisme indissimulat del primer, el classicisme del segon, i la potència subjectiva del tercer– que ara apareixen en un volumet accessible, a priori, per a tothom. No és, ni molt menys, el primer d’aquest estil que apareix en els darrers anys. Això, en aquest país, és un èxit. Una victòria que, a més a més, s’està fent quotidiana. Deixem a una banda, per un moment, derrotismes grisos i escepticismes mal entesos. Aplaudim-ho moderadament. Almenys, això. 

Els cent anys de soledat del valencianisme

Torres de Quart, València.

Un dia vaig decidir agafar aquell llibre de Garcia Márquez de què tothom parlava entre l’elogi i l’orgasme verbal. Era Cien años de soledad i –perdó– de totes aquelles pàgines només en recorde dos, en ordre inapel·lable. A la primera, el coronel Aureliano Buendía “apenas si comprendió que el secreto de una buena vejez no es otra cosa que un pacto honrado con la soledad”. Pam! Reverència. A la Segona, prèvia, el mateix coronel “ocupó una silla entre sus asesores políticos, y envuelto en la manta de lana escuchó en silencio las breves propuestas de los emisarios”. N’eren tres. Concretes, molt concretes. Una: “renunciar a la revisión de los títulos de propiedad de la tierra para recuperar el apoyo de los terrratenientes liberales”. Dos: “renunciar a la lucha contra la influencia clerical para obtener el respaldo del pueblo católico”. I, finalment, tres: “renunciar a las aspiraciones de igualdad de derechos entre los hijos naturales y los legítimos para preservar la integridad de los hogares”.

        El coronel, després de llegir atentament aquelles propostes callà, alçà la vista, somrigué, i digué: “Quiere decir que solo estamos luchando por el poder”. Un dels assessors, sota influència de les musses de la política, contestà: “Son reformas tácticas. Por ahora, lo essencial es ensanchar la base popular de la guerra. Después veremos”. Vorem. Ja vorem.

          El debat és antic. L’equilibri entre la proposta i la seua possible materialització, entre la teoria política pura i sense màcula i la pràctica en el fang. Sí, és antic. I la prevenció del coronel també. Quants moviments polítics han obtingut el poder a base de renúncies, i quan l’han tingut a les mans no recordaven per què el volien. En faríem un bon llistat, entre tots.

         El cas és que el fragment de García Márquez em va semblar que retratava molt bé la situació actual del nacionalisme valencià, un moviment polític que fa uns anys que ha renunciat a certs dogmes simbòlics –la senyera amb blau és cada vegada més habitual, per exemple– i discursius, i que ha cregut créixer amb l’onada electoral que fa pujar i pujar les formacions polítiques a l’esquerra del PSOE. Ha cregut, només. I és que caldria que ens preguntàrem quina part de solidesa hi ha en eixe creixement, i quina de bombolla –les bombolles, per cert, acaben per rebentar. És a dir, si es pot dir que el valencianisme ha crescut, o només ho han fet els partits que han rebut el descontent popular cap al “règim” de PP i PSOE, ja siga EUPV, Compromís o –amb un interrogant colossal, per ara, pel que fa a la seua posició política al País Valencià– Podemos.

         Dic tot això perquè ara fa uns moments, vagant per Facebook, he trobat un comentari  d’aquells mig amagats, discrets, tant que sembla que no siguen el que realment són: un resum dramàtic de "l'estat de la qüestió". Era el següent: "pues.. ya no se que pensar de compromis... que sea anti corrupcion vale pero anti reyes y con la posibilidad de pedir independencia junto a los catalanes.. ya no me mola la idea.. muchas cosas raras veo ultimamente.. pero bueno.. es mi manera de ver los datos colgados". Coses rares.

         Convindreu, supose, que la posició política de l’autor del comentari no és precisament poc habitual al País Valencià. Al contrari. Criticar la corrupció s’ha convertit en una bandera per a atraure votants. Criticar la monarquia és una passa més enllà, que alguns no digereixen. Ambdós crítiques, però, tenen certa cobertura mediàtica. A la televisió se’n parla molt, de la corrupció, i des de fa pocs mesos també de la monarquia. “Critica la corrupció i eixiràs a la televisió”, paraules que es repeteixen com una cita bíblica als oïts dels polítics valencians.

           Però, i el valencianisme? Ni a la televisió –ni a Canal9, tancada i on va entrar mai, ni a les estatals–, ni tampoc habitualment a la boca dels polítics valencians. El valencianisme, senzillament, no figura a l’agenda política. Així de simple. No ho fa al País Valencià –ni als passadissos de Les Corts, ni a diaris, ni a ràdios, ni a taules de bar–, ni tampoc a Madrid. Els diputats valencians al Congreso no són “diputats valencianistes”, no se’ls presenta com a tals. Ricardo Sixto, és un “diputat d’esquerres” del grup parlamentari d’Izquierda Unida. Joan Baldoví és el “diputat d’esquerres” del grup parlamentari Compromís-Equo. De vegades se’n parla d’ells, fins i tot apareixen a la televisió uns segons, la majoria dels quals critiquen la corrupció i l’austericidi, com podria fer qualsevol altre diputat d’esquerres de l’univers. I no dic que estiga malament –Déu me’n guard!– sinó que no és prou.

          El model de finançament de l’estat que ofega l’economia valenciana, el model radial d’infraestructures, de i per a Madrid, el model escolar que fa perillar el valencià a les aules, el fet la nostra siga l’única llengua d’Europa que, amb milions de parlants, no té una televisió... De tot açò i més, no se’n parla. O no se’n parla tant com perquè cree debat social. Ni en parlen massa els polítics valencians ni, per descomptat, els debats polítics als platós o a les tribunes dels diaris. Potser perquè no genera vots. És molt més rendible –i fàcil–  criticar la corrupció o criticar “els polítics” –així, en general. L’ancestral “està tot molt mal”, vaja. 
           Els partits d’esquerra valencians ho van veure clar, i s’abonaren a la política de plató televisiu, mentre deixaven de banda altres temes “incòmodes”. A Compromís, la jugada li ha eixit bé fins que ha arribat Podemos. Esquerra Unida potser no pateixen tant, amb un electoral més fidel, més pes de la marca IU i el seu discurs, tradicionalment més centrat en temes socials i menys en territorials –no parlem del PC, millor. El valencianisme, després de tot, sembla que fa perdre vots. Eixe és, en el fons, el drama.

          Després de les eleccions europees, dubte que les coses es modifiquen, per aquest cantó. Polítics i tribuners continuaran centrant el seu discurs en la corrupció i en la política econòmica. El valencianisme continuarà fora, parcialment o totalment, quan hi tindria molt a dir, en matèria econòmica, social o cultural. Sense mitjans de comunicació valencians i en valencià, serà encara més difícil construir un imaginari alternatiu al de l’espanyolisme, que apareix 24h en televisions, ràdios, publicacions periòdiques, institucions, etc. I serà encara més difícil que alguns deixen de pensar que ser nacionalista valencià no és ser “egoista”, sinó tot el contrari: qüestionar la desigualtat entre pobles, entre cultures, entre llengües, entre classes, qüestionar el nacionalisme d'Estat espanyol que ofega... Qüestionar, al capdavall, tots aquells aspectes estructurals. I tractar de canviar-los

         Al pas que anem, doncs, el valencianisme pot anar preparant-se per a uns altres cien años de soledad. L’alternativa, almenys en juny, és infinitament còmoda, només cal un sofà, una televisió, i estar disposat a cantar ordenadament els gols de La Roja. 

Escriure quan tot està ja escrit

La literatura valenciana actual compta amb joves i bons narradors. Això, que pot semblar un mínim detall sense importància és una de les poques grans bones notícies del panorama literari a casa nostra. Bons narradors però pocs lectors. Silvestre Vilaplana sap perfectament que no és gens fàcil, fer-se llegir, i potser per això ha escrit una novel·la d’aquelles que comences i acabes d’una tirada. El quadern de les vides perdudes (Bromera, 2012) és un thriller psicològic, amb continus estires i arronses interiors d’un home devastat mentalment i física, però amb l’aportació d’intriga necessària perquè l’amable lector no naufrague amb el pobre personatge.

            És, principalment, una obra d’una sola veu, una primera persona potent, recargolada, profunda, que narra el davallar d’un personatge perdut en una immensitat urbana indeterminada, universal, deixat de la mà de Déu i de tothom, malalt i pres d’un  record insistent, que veu créixer impotent al seu interior forces que no controla, i sol, totalment sol. O quasi. Li queden els llibres. Perquè aquest és un llibre de llibres, explícitament, que beu de la tradició i s’hi emmiralla, conscient que potser tot ha estat ja escrit d’alguna altra manera, però decidit a construir una nova història amb la reformulació de les ja contades. “Ells són la meua vida i amb ells preserve la memòria de què sóc i de qui sóc”, diu un personatge vençut. Per això, els jocs de referències als clàssics de la literatura universal seran constants, bocins d’erudició, però, que són part de l’esquelet central del llibre i no només pura ornamentació snob. Cosa d’agrair.

Els amants de les etiquetes li adjudicarien la de “novel·la psicològica” sense dubtar, però no és això, almenys no del tot, com dèiem. Entre els monòlegs que s’ofeguen i que ens aconsegueixen dur a l’angoixa, a una atmosfera de derrota moral, sorgeix la intriga de pura novel·la negra. Ben aconseguit tot plegat, perquè la informació, com sol ser habitual en les fosques confabulacions, està ben dosificada fins la darrera pàgina, amb un “ordenament” molt correcte, que diria el cavaller Martorell.

El quadern de les vides perdudes ens enganxa, i el mèrit no és només d’una trama amb assassinats i mitges veritats, sinó d’un bon acoblament de peces, que fan, senzillament, que una cita de Woolf o de Wilde, tan adient en aquest cas, no desentone. I no és poca cosa.