dimarts, 20 de desembre del 2016

Bob Dylan, el Nobel i la literatura

No m’agraden els premis ni altres fel·lacions públiques, però he de dir que Bob Dylan tenia tot el dret del món a merèixer el Nobel, de la mateixa manera que nosaltres a parlar sense tindre ni la més mínima, lleugera i llunyana idea del que dèiem. Si dic açò és perquè porte uns pocs dies sentint, ací i allà, reticències més o menys ornamentades al fet –a ulls d’alguns– injust i/o incomprensible que “un cantant guanye un premi de literatura”. Això, senzillament, és no tindre molt clara la seua història.
                Perquè la relació entre música i lletra és tan antiga que fins i tot ha provocat assaigs d’aquells que, amb molta nota a peu de pàgina, intenten esbrinar quan començà tot. En el fons, són dues arts nascudes germanes que no sabien que algú, algun dia, inventaria la impremta i les faria cosines. De fet, el costum de llegir en silenci la lletra sobre el paper és com aquell que diu de fa quatre dies. Abans, senzillament, la literatura s’escoltava. Boeci en va teoritzar àmpliament. I la literatura clàssica ho va reiterar. La narració –l“èpica”- anava en vers, amb el seu ritme, la seua forma, la seua… música. La lírica també, i fins i tot el que ara coneixem con el teatre. La prosa estava reservada per a filòsofs –emmascarada o no en diàlegs-, teòlegs i historiadors. Tota –o quasi tota- literatura es “cantava”, doncs, i a més en versos. Fou així durant segles. D’Homer a Virgili i de Virgili a Dante, de Píndar a Ovidi i d’Ovidi als trobadors. I etc. Entre nosaltres i simbòlicament, almenys fins segle el segle XIII, en què Ramon Llull escrigué aquella llarga narració dita El llibre d’Evast e Blaquerna i s’inventà la prosa en llengua catalana –una prosa per cert, també amb un ritme, una forma… una música.
                Un dia, ja ho hem dit, tot allò canviaria. I no només per la impremta. No fou un procés sobtat, però sí irreversible. Les transformacions culturals i econòmiques van fer de la literatura patrimoni quasi exclusiu del paper i tancaren el vers en el reducte de la poesia, si més no en la consciència col·lectiva. La “imatge literària”, doncs, va canviar: la de l’asceta assegut amb la ploma a la mà sota una llum famèlica va guanyar a la de l’artista dret davant la plaça pública o la cort amb un instrument a la mà i la paraula a la boca. I el temps passava. Els músics esdevenien músics i els escriptors, escriptors, per més que Gide cridara als cels “en francès? No, jo voldria escriure en música”. Un dia, fins i tot, hi ha qui va oblidar que els cantautors eren poetes. I també, que els bons cantautors eren bons poetes.
                Adés he esmentat els trobadors, que juntament amb els joglars ens poden servir d’exemple, per esmenar l’oblit. Els primers escrivien versos –narratius o lírics-; els segons els repetien, només. Ambdós, per suposat, els cantaven, però sols els trobadors eren “poetes”, és a dir, dominadors de la paraula i la melodia, i ben preocupats que estaven de ser considerats així: són moltes les cartes enviades a reis en què es queixaven de la suplantació indigna dels joglars, perquè aquells no eren els autors del que recitaven. Si hi ha un antecedent dels cantautors moderns, per tant, són ells. I ningú dubtava que foren literats. Quina distància separa l’amor impossible de Bernat de Ventadorn –“car eu d’amar no·m posc tener, celeis don ja pro non aurai”– de la xica from the north country que cantava Dylan? Molta, clar. Hi ha segles, quilòmetres, revolucions, involucions… la Història, al capdavall. El que hi ha en comú, però, és allò bàsic, ancestral: la lletra i la nota unides entranyablement, indissolublement, per dir certes coses de la vida d’una certa manera. No, no sé si Bob Dylan mereixia el Nobel –m’importa ben poc, de fet. Allò que sí que sé, però, és que podia merèixer-lo. I tant que podia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada