dijous, 12 de gener de 2017

La València de la mar

Quan mon pare em conta els seus anys d’infantesa en el Cabanyal sempre pense que té una novel·la per escriure. No ho sé: un Gràcies per la propina sobre uns anys seixanta estrictament marítims, amb xiquets caçant parotets després d’haver arruixat el terra per atraure’ls i pegant puntades de peu a la pilota enmig d’un carrer sense cotxes mentre tot anava més lentament. O un Tramvia groc, unes memòries vora mar, en primera persona oberta en canal. No perquè tot allò fóra ideal, que no ho era entre tanta renúncia i estretor, sinó perquè fou així. I el que no s’escriu se’n va amb el vent.
Xiquets en el port del Grau. Abans de 1903. Autor desconegut.
Em vaig alegrar, doncs, quan vaig saber que Felip Bens havia escrit València al mar (Drassana, 2016), un llibre que intuia entusiasta, en ser ell mateix un habitant molt conscient dels pobles de la mar. I és entusiasta, però no tant: reivindica però no idealitza. Bens, nascut quan mon pare era ja un adolescent, fa un recorregut divers i fragmentari per més de tres dècades d’història dels barris marítims, dels records de gents discretes als setanta a les últimes megalomanies urbanes del nou segle. He dit adés divers, i ho és. El llibre, en el fons, és un recull, un garbell de peces de diferents tons i formes amb el nexe comú de la mar. Hi ha una primera reivindicació de la nostàlgia, de textos més autobiogràfics i purament “literaris”: el cine Merp, aquella dona que tothom deia la “pilona”, aquella illa artificial dita la gità… llocs i persones i passejos que invoquen un temps menys excitat, més xicotet -o potser ho és la nostra mirada. L’enyor no dura, però, i es fan més abundants les peces periodístiques, a prop del reportatge, que constaten els canvis -sobretot urbanístics- que han imposat els anys: el port on es banyaven els xiquets, per exemple, creixent per damunt de l’aigua, de vegades per damunt de barris i platges com la de Natzaret, desapareguda amb l’ampliació dels molls i la construcció del nou llit del riu Turia i la seua nova manera d’arribar a la sal. Fins i tot hi ha espai, al final, per a una última mirada, novament personal, al seu Llevant, deslocalitzat a Orriols, entre hortes.
És un retrat a pinzellades, ben mirat. Un tast. Deixa entreveure que hi ha més: més històries, més gents, més canvis. De la diversitat  naix l’oportunitat d’incidir -de reincidir- en contar la vida i els anys del Cabanyal, del Grau i de totes les cases alçades en allò que ara s’anomena la façana marítima de València. Espere que Bens continue fent-ho. I, posats a demanar, espere que mon pare també.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada