dimarts, 14 de novembre del 2017

La novel·la valenciana que tenim

Intentaré, en una nota ràpida i poc exhaustiva, aclarir una mica una idea que em va vindre en acabar L’assassí que estimava els llibres (Proa, 2017), de Martí Domínguez. La idea que, senzillament, tenim una novel·la actual homologable a la resta d’estàndards narratius europeus. Hi ha, en valencià i al País Valencià, una producció certa i regular de títols de qualitat raonablement digna –no tan digne és el nombre de lectors, però eixe és un altre tema que no cap en aquestes línies–, i un dels escriptors més potables que posseïm acaba de confirmar eixa normalitat literària amb una altra peça com Déu i Josep Pla manen, és a dir, amb una història en què mor algú i en què tots follen amb tots. Una bona novel·la articulada argumentalment al voltant de l’artístic assassinat d’un molest crític literari que sap, però, anar més enllà més del pur misteri del cas i convertir la recerca de l’homicida en una reflexió més profunda sobre la contradictòria i de vegades gens amable condició humana, especialment la que se sol parapetar davall del paraigües de la “burgesia valenciana”, en tots els seus graus i formes. Perquè n’hi ha, i molts: de les ventades en caldo gelat de l’Eixample al “vesper” d’egos divins i enveges en competició que és el món literari i intel·lectual valencià orbitant al voltant de la universitat, ben criticat –prudentment, és cert, però criticat, i bona falta fa en aquesta nostra València. Un món, al capdavall, que Domínguez coneix molt bé i que ha passejat en aquesta novel·la normal en el millor sentit del terme: sense massa experiments, amb un estil correcte i una trama ben muntada portada per un narrador sense límits, que sap digerir i integrar fins i tot l’erudició –en té, i molta, l’autor– sense semblar pedant, ornamental o excessivament forçada. És un mèrit.
L’únic dubte que em queda és el del model de llengua: L’assassí que estimava els llibres és literatura de voluntat realista, o almenys de tocs realistes, en què es reflecteix una situació espacial –sobretot– i  temporal –sí però no tant– concretes. Un temps i un espai que són els de la València bien de principis de segle XXI, amb totes les seues implicacions. Doncs bé, resulta curiós que, en eixe món de l’Eixample i de Blasco Ibáñez, el castellà no aparega pràcticament o que la llengua que gasten en els diàlegs els personatges s’allunye molt del valencià col·loquial. Supose que això de vegades té més a veure amb l’editor que amb l’autor: en aquest cas qui publica, des de Barcelona, estarà interessat en el seu gruix de vendes, que se situa sense dubte a Catalunya. Tot això, dic, ho supose, però el debat el tenim damunt la taula. I és de tots: el novel·lista, a 2017 i en aquest racó del món, té una disjuntiva a solucionar si vol ser en alguna mesura realista, i aquesta disjuntiva passa per la llengua. Podem continuar amb novel·les completament –o quasi completament– monolingües sobre una realitat que no ho és? Quin valencià parlen els personatges? I quin paper té el lector, o quin paper se li concedeix, aleshores? Deixe plantejades les preguntes: els experts en diran. Allò important, ara i ací, és que tenim una novel·la valenciana. Una novel·la, doncs, normal. I això és una bona notícia. Falten lectors, deia abans, però això és efectivament un altre tema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada