dimecres, 14 de març del 2018

“Valencianos y españoles”

Enquesta va i enquesta ve i sembla que els valencians, per una banda i, per l’altra, el que durant un temps s’anomenà “classe obrera”, des de fa una temporada “els de baix” i tota la vida ha sigut “el poble”, continuen on sempre –o quasi on sempre–: perplexos, que és una manera més literària i menys pretensiosa de dir alienats. És, si més no, el que es pot interpretar de l’últim baròmetre del Consell, una mostra més d’aquella queixa visceral i volàtil tan nostra, més o menys reflectida en totes les consultes sociològiques fetes des del segle XVI. Si fem cas de les dades, els ciutadans ens preocupem majoritàriament –i molt raonablement– per la sanitat, pel treball i per la corrupció, però gens o quasi gens pel que podrien ser, a ulls de qui escriu, algunes les causes profundes del seu desigual funcionament: l’estructura, vaja, l’Estat centralitzat i neoliberal d’amiguetes en què vivim, cortijo que obliga els treballadors a tindre cada vegada menys drets i els valencians a ofrenar cada vegada amb més alegria i també, per cert, més colonitzats mediàticament des de ponent. De fet, només un 17,8% dels enquestats diu saber qui forma el govern de la Generalitat actualment, un 4,7% creu –atenció, poesia– que encara mana el PP, mentre un gens menyspreable 24,5% que passava per allà o bé no sabia de què anava l’assumpte, o bé es feia el mort. Almenys, supose, tots sabien qui havia guanyat Operación Triunfo.

No és cap novetat, en tot cas. “Se ha superado la hipoteca del pasado”, afirmava molt solemne Ximo Puig, i és el que un president ha de dir, ben mirat. Molt prudent, això sí, no precisava de quin passat parlava: si es referia a la corrupció histriònica i coenta de l’era del PP, és evident que prou –ai, l’estètica d’Echevarri…–, però si volia anar més enrere en el temps  ha quedat clar, una vegada més, que de cap manera: estem on estàvem. O pitjor, perquè les condicions que ens envolten enfosqueixen dia rere dia. Ens ha tocat una època d’ofensives recentralitzadores i precaritzadores salvatges, cosa que en el cas valencià es tradueix, entre d’altres, en la continuació del maltractament econòmic i en la reducció a mínims històrics de les quotes d’autonomia amb què fer-li front, fenòmens simultanis davant dels quals nosaltres hem tornat a respondre, com en innumerables anteriors ocasions, que continuem sentint-nos muy españoles y mucho españoles. Còmodes i satisfets, per tant. Textualment, un 62,7% afirmava sentir-se “tan valenciano como español”, un 17,9% “sólo español”, un 10,6% “más español que valenciano”, números que reservaven l’heroisme per al 3,8% de “más valenciano que español” i 1,6% “sólo valenciano”. Així està el pati. El govern de l’Estat, supose, haurà obert una altra botella de cava en contemplar aquestes dades.
És, també, l’última constatació que certs temes continuen sense ser populars, sense  aparéixer de manera espontània en converses trivials ni formant part del discurs majoritari. “Popular” i “majoritari”, a València, no són, a hores d’ara, ni el finançament, ni l’autonomia lligada al benestar, ni el valencianisme en general, ni la llengua, ni res de tot això. Tot al contrari. L’Estat, doncs, n’ix absolt de l’embolic. Circulen. I no és que no hi haja mala llet en l’ambient, però el personal focalitza les seues ires en altres qüestions, cadenes perpètues o dimonis interiors, que només cal vore l’aspecte de Mestalla l’altre dia en el partit de Copa contra el Barça: quedaven molt clares les seues servituds i els seus odis.
Com que tot açò no és nou i abans parlava del segle XVI, explicaré per què. La història, en el fons, ve de lluny, i intentaré resumir-la en un episodi cridaner. El fet és que allà pel 1626, el nou rei hispànic, Felip VI i el seu valido, el Comte-Duc d’Olivares, van convocar a Corts als països de la Corona d’Aragó, amb la idea de trobar el seu aval per a materialitzar un projecte d’Estat unitari, centralitzat i amb la figura del rei com a omnipotent. Un dietarista de l’època, retor mitjanament humil d’una parròquia de València i de nom Pere Joan Porcar, ja veia vindre la maniobra: “Pretén que totes les corones y regnes de Aragó han de ser conforme a la de Castella, no obstant los furs y privilegis de dits regnes, atorgats per los sereníssims reis de Aragó y acceptats, jurats y confirmats per los successors en dits regnes y Castella”. “El poble”, doncs, sabia què demanava el rei, qui va voler celebrar les corts dels aragonesos a Barbastre, Aragó, les dels catalans a Lleida, Catalunya, i les dels valencians a Monstó… Aragó. El detall no deixà de tocar la moral dels últims, no ja per amor propi, sinó també perquè anava novament “contra furs y privilegis del regne”. Les protestes dels representants institucionals, en forma d’ambaixada, no serviren per a res: “no aprofità de res la tal ambaixada, perquè al Comte de Olivares no li pareixia bé, per lo que ell sap”, apuntava el religiós en el seu dietari. Dies després, consignava com, finalment, “lo senyor rey tingué el sólio a les desditxades corts de Monstó als malaventurats i molls i temerosos i amedrentats valencians”. Porcar es queixava amargament de l’estat de “mollesa” dels valencians, sempre tous, blanets i sense resistència. El mateix Comte-Duc castellà sembla que ja havia gastat l’expressió abans: “tenemos a los valencianos por más muelles”. Per més molls que aragonesos o catalans, clar. Injustificat? En certa mesura sí. Joan Fuster apuntà a Poetes, moriscos i capellans que la ira del retor era potser infundada, en el sentit que la debilitat institucional dels valencians no ho fou del tot –hi hagué alguna resistència– i que en tot cas venia donada per les circumstàncies –crisi post-expulsió dels moriscos, etc.
Però tant se val això, ara: pel que vénen totes aquestes línies és per l’agra queixa posterior, no només orientada a la monarquia per considerar els valencians de segona, sinó als altres pobles per no ser considerats així: “En quant menys té lo dit senyor rei als valencians que als aragonesos y catalans, que ab los valencians se ha tractat ab grandíssima potestat absoluta”, deia, i afegia que els catalans, que tenien corts convocades a Lleida, “l’han fet anar fins a Barcelona, i no l’han cregut en res de lo que els demanava”. Els sonarà la cançoneta, de segur. Hauria vomitat tan agrament Porcar si el rei haguera cridat tots els representants a Montsó, i no només els valencians? Hipòtesis, només, però no deixa de ser una tradició molt valenciana, precisament cimentada en aquell segle, allò d’orientar la mala llet no contra l’Estat pancastellà que ens maltracta, sinó contra altres súbdits millor tractats. Parlava adés de Mestalla…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada