Córrer per a viure

Quan ens deixem d'idealismes i poesies mediocres ens adonem que els qui no viuen per a sobreviure viuen per a ser feliços. I cadascú ho intenta a la seua manera. Hi ha qui anhela la tranquil·litat que simbolitzen el xalet i el monovolum aparcat al davant i un treball discret i monòton, o qui somia amb altres indrets i cultures llunyanes i exòtiques on demanar asil, o qui busca la felicitat entre milions i milions d'euros. I entre el blanc i el negre hi ha totes les tonalitats del gris. També hi ha qui corre.

            Kilian Jornet sempre va tindre molt clar on trobar la felicitat legítima. Potser des del moment en què es va veure aturat amb un genoll trencat i rodejat de muntanyes. Tenia 18 anys i les ànsies li cremaven la pell. “El hombre canta ópera o rompe récords porque le pasó algo horrendo”, diu Villoro, i és que les grans històries comencen amb grans decepcions. Kilian es va recuperar, va tornar a córrer, i no ha parat fins guanyar-ho tot. Baixet, més aviat prim i de pell bruna colrada al sol, Jornet és a hores d'ara un dels corredors de muntanya més grans de tota la història de l'esport. Era qüestió de temps que contara la seua història i li posara un títol a l'alçada. Córrer o morir (AraLlibres 2011), és la narració de les seues epopeies des del Kilimanjaro al Montblanc, entre dosis d'autobiografia íntima, amors impossibles i evangelis apòcrifs del corredor.

            “L'esport és egoista”, diu, i és que té molt clar que la meta és la victòria. Kilian Jornet té la competició a la sang, com una obsessió pública o una droga reconeguda. Aquest nòmada de l'esport no enganya ningú, sap que està contant la seua vida esportiva, i que aquesta es mesura principalment en triomfs. Però no només. Hi ha les persones: “les paraules que han pronunciat o les emocions que hem viscut junts quedaran molt més gravades a la meva memòria que no pas les victòries o els cronòmetres”. Potser. En tot cas, sap i proclama que si viu és per a ser feliç. I si corre és per a viure, no per a morir: “jo no sóc Filípides”.

            I tant que no. Viu, i ho fa al límit, fins el punt exacte en què es creua la frontera i és llavors la ment qui domina, quan el cos ja fa estona que ha dit prou al dolor, al calor extrem o al fred més gèlid, després de centenars de quilòmetres entre roques, neu, aigua, terra i arbres. És de comprendre que Kilian Jornet siga un fenomen en què s'aplega tota una barreja de misticisme esportiu, austeritat, ambició, comunió amb la natura, ascetisme, i per damunt de tot, ànsia infinita de superació. Entre línia i línia ho explica amb sentències que recordarien a llibres d'autoajuda escrits per escriptors grisos, si no fóra perquè han estat gestades entre muntanyes i suor i llàgrimes.

            “Córrer és un art”, diu el seu entrenador. I cada artista en té una manera, n'hi ha de conscients i d'inconscients, qui pinta o escriu com sap, i qui ho fa i punt. Jornet és dels qui coneix a la perfecció el seu estil: “córrer d'acord amb la natura, intentant transmetre amb el meu pas el que em transmet la natura a mi”. Un ball entre els obstacles. No és un corredor de pas continu, regular i magnànim, el seu és un ritme excitat, de pujades i baixades, d'atacs incontestables. La seua obra és una carrera, i cada carrera és una metàfora: “Una cursa és una vida, amb un naixement en llevar-se al matí i una mort en creuar la línia d'arribada”.

            Sovint es pregunta per qui corre. I també per què corre. Les preguntes més solemnes solen tindre respostes senzilles. Potser només corre per ell i perquè li agrada, perquè no pot fer una altra cosa. Corre a la recerca de la felicitat. Així de senzill, perquè per damunt de tot, sí, som persones, com proclama amb contundència. I les persones, siguem com siguem, necessitem raons per a continuar, motius per a cada nova passa. Córrer n'és un. La meta com el futur, com la il·lusió en l'horitzó. I no, abans que parlen els escèptics de torn, no hi ha res d'heroic en tot això, ni tampoc res d'altruista ni de transcendental, cap missió suprema a acomplir per inapel·lable desig dels déus. Potser tot és més fàcil, i córrer, simplement, és el mitjà i no la fi. Córrer no és morir. Córrer és viure. I, després de tot, cadascú ho fa a la seua manera.