dijous, 4 d’abril de 2013

Erri De Luca, l'infalible.


D'Erri De Luca recordaré sempre les seues mans, aspres, rudes. De treballador, vaig pensar en el moment d'encaixar-les. O d’escalador, vaig caure després. L’alpinisme, de fet, és una de les seues passions. I no l’única. De Luca és un personatge atractiu, lector àvid, poeta potent, exegeta heterodox de la Bíblia, exmilitant de l'extrema esquerra, un napolità practicant d'ulls blaus i somriure estil Paul Newman que fa llibres pel pur gust de l'escriptura al vol.
          La muntanya sempre present, com la seua Nàpols, dos referents ineludibles en la seua prosa, dues passions que sempre s'escolen entre les seues línies. Sempre. I és que De Luca no és, després de tot, un fabulista “pur”, sinó un inventor de la experiència. “Les meues històries són totes autobiogràfiques”, ha dit en alguna ocasió. A la seua última novel·la, El crim del soldat (Bromera, 2013), reincideix, sobretot en una primera part en què trobem el seu alter ego concentrat en uns papers en jiddisch, llengua dels perseguits, dels assassinats, que ell recupera, i li concedeix la llibertat, fent-se poètic: “és feina dels escriptors retornar el nom a les coses”. Salvador Espriu somriu en la distància.
           En aquesta primera part, magistral, de Luca escriu com si no escriguera, amb un estil aeri, infinitament lleuger, entre fragments que ratllen la prosa poètica sense perdre un pèl de narrativitat. Ara eleva un record, ara conta la visita inevitable als llocs de l'horror, Auschwitz, Birkenau, ara planta un aforisme: “L'honor d'un poble no es basa en els herois, sinó en els testimonis”.
          En la segona, per contra, emergeix una veu femenina, la filla d'un criminal nazi proscrit però mai trobat, obsessionat en la càbala jueva. Un personatge més distant i menys aconseguit – menys “autobiogràfic”? – però també potent. Arriben els intercanvis eixuts entre el soldat irredempt, malalt d'una derrota que és l'únic pecat que no es pot perdonar, i una filla òrfena enamorada de l'art. Ràpid, trepidant. I arriscat, almenys. Hem de confiar, però.
         Antisemitisme, guerra, nazis, holocaust. Tòpics desgraciats en la literatura del segle XX, pensarem. Per què els repeteix de Luca? Potser perquè la seua és una novel·la escrita des de la ràbia: “clavo un cop de puny a la taula del meu segle, que ha impedit que un passavolant es pugui aturar davant la làpida d'Isaak Babel”. Però és una ràbia coneguda, al capdavall, una història qualsevol, un breu thriller de temes coneguts, fins i tot amb algun daltabaix intermedi. No patim, De Luca ho té tot planejat. La novel·la s'eleva en el moment just gràcies a un gir narratiu genial, sublim, infalible, que acompanya el seu estil acostumat, colpidor, eixut, poètic – ell, de tot això, en prefereix dir “oral” i prou. Després d'unes pàgines, acabem El crim del soldat amb ulls oberts i còmplices. No és la millor, però és rematadament bona. De Luca és un mestre narrador, com demostra a cada línia i a cada obra. Ho acaba de tornar a fer. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada