Neruda i Estellés, de la mà.

“Yo estoy aquí para contar la historia”. Pablo Neruda ho proclamà des de l'inici. Ell només estava allà per a escriure la història, una història, la d'un tros de terra on li havia tocat nàixer. El seu Canto General, poemari colossal, és en el fons això: la història llavors sense escriure de tota Amèrica Llatina, el mural d'una pàtria de gents i silencis. A tots ells, Neruda els pren la paraula i l'escampa, de la mateixa manera que Vicent Andrés Estellés farà i dirà més tard: “Jo sóc aquell que un cert moment va dir 'Assumiràs la veu d'un poble...'”.

           Populars, potents, durs, cívics, compromesos, Neruda i Estellés comparteixen alguna cosa més que el voluble qualificatiu de poetes. El de Burjassot no amagava res, de fet, tenia el xilè com un referent proclamat, un guia explícit, una “influència” determinant, com els agrada dir als manuals de literatura. Els seus poemes, sempre plens de referències i lectures, ho evidencien.

       Estellés llegia Neruda i l'homenatjava a cada vers, de vegades inconscient, d'altres radicalment convençut. És el cas del seu Cant Temporal (3i4), una obra concebuda a l'ombra del Canto General, com a ofrena en la distància. Ho veiem des del principi, amb formalitats com el nom escollit per a cada obra o aquella estructura calcada, amb els títols dels poemes o dels fragments a l'esquerra, senyals enmig de la mar, marcant un camí a navegar. A partir d'ací, però, comencen les diferències entre dos poetes massa grans com per a copiar-se al peu de la lletra. Neruda, al seu cant, es decideix per la proclama cívica, compromesa, de trinxera, mentre Estellés, tot i que invoca el combat, fa un poemari més personal, amb l'amor present i el silenci primer, lluny de versos com els del Mural del País Valencià.

           I és que les primeres línies – versos! Cridaria el purista – del poeta valencià són callats, abatuts: “No em resten ja, en crua soledat,/ ni plors ni cits. Ja, silenci tan sols”. Mentrestant, però, el xilè dedica els dos primers llibres del poemari, “La lámpara en la tierra” i “Alturas de Macchu Picchu”, a la encesa invocació tel·lúrica, la creació dels mars i la terra i els rius que solquen el continent fins que apareix l'home, amb Macchu Picchu com a símbol, com a capital, com a altar d'Amèrica: “Ésta fué la morada, éste es el sitio:/ aquí los anchos granos del maíz ascendieron/ y bajaron de nuevo como granizo rojo”. És el temps dels ancestres, que no dura massa perquè prompte arriba el tercer llibre, “Los conquistadores”, amb les seues creus i espases: “Dividieron mi patria/ como si fuera un asno muerto”. El quart, però, el reserva per a “Los libertadores”, els comandants de la primera lluita per la primera independència, una lluita de segles, de Cautemoch a Tupac Amaru o San Martin. Pares, al capdavall, d'una pàtria per fer encara, a qui Neruda parla de “tu”: “Pero hemos heredado tu firmeza,/ tu inalterable corazón callado,/ tu indestructible posición paterna”.

            La que conta Neruda, al capdavall, és una lluita passada que es fa futura, present, que esclata en mil llavors: “esparciendo tu germen espacioso,/ aventando las páginas del trigo”. El mateix sentiment de germinació que trobem en el Cant Temporal, ja des del començament: “El deixe ací, a la porta dels dies,/ ell florirà de metralles i flors”. Els dos són poemaris compromesos amb els seus pobles sotmesos, Neruda amb l'Amèrica que acull el seu Xile, Estellés amb el País Valencià que viu i escriu sempre: “Amb més amor he resseguit la tasca/ i m'he endinsat en el cor del meu poble”. I és que el de Burjassot, a poc a poc, vers a vers, incideix en la proclama, sempre amerda d'amor: “barres de sang sobre un blanc intocable,/ aquest amor salvatge del País/ que havem creuat, estimant-nos moltíssim”. Lluita, sí, però lluita i amor.

            Dos poetes del poble, dèiem, i és que en ambdós casos, el poble està sempre present, en el centre de les seues preocupacions, de les seues ànsies, com a l'homenatge de Neruda a José Miguel Carrera: “Estableciste la primera imprenta./ Llegó la letra al pueblo oscurecido,/ la noticia secreta abrió los labios”. Poble abstracte o amb noms i cognoms, els subalterns, en tot cas, els sense nom, els Ningú. Neruda, com Estellés, és radicalment poble, és la veu dels qui no en tenen, l'advocat dels indefensos, “un entre tants”: “No puedo apartar mi voz de cuanto sufre”, diu el Xilè. Però també són país, pàtria per fer, en una ambivalència constant. El País Valencià per a Estellés: “Valencià de catalana arrel,/ de permanent convicció central,/ em sé i em dic i em declare fidel/ per sempre més al més íntim principi”. I Xile per a Neruda, sobretot en aquell fragment memorable sobre els últims minuts del president Balmaceda i la Guerra Civil del 1891, amb profecies impossibles del futur drama que viuria el govern de Salvador Allende:

“Es tarde ya, escucha disparos

aislados, los gritos vencedores,

el salvaje malón, los aullidos

de la 'aristocracia', escucha

el último rumor, el gran silencio,

y entra con él, recostado, a la muerte”.

           Profètic o no, el cert és que veu el drama d'Amèrica, i torna a besllumar el futur al poema sobre Videla, tan comparable a Pinochet. Perquè l'Imperi sempre té sequaços i traïdors. I és que l'Imperi sempre torna, primer amb els britànics i després amb els yanquees: “Bajaron, vestidos de blanco,/ tirando dólares y tiros”. Perquè el poble té enemics, evidentment. Els dos els identifiquen: “Societats anònimes de corbs/ corporatius, corporativitzats,/ xuclant la sang honorable del poble”. Els traïdors, al capdavall, els qui venen el poble al millor postor, tota una nissaga a l'Amèrica de Neruda: Gómez, Machado, Melgarejo, Trujillo, Somoza, Carías. “sátrapas mil veces vendidos/ y vendedores, azuzados/ por los lobos de Nueva York”. Dirigents i oligarques, units en la segona conquista:

“Así perdió sin ver, así invisible

fué para el indio el desmoronamiento

de su heredad: no vió los estandartes,

no echó a rodar la flecha ensangrentada,

sino que lo royeron, a poco a poco,

magistrados, rateros, hacendados”

          Dos poetes del poble, sí, i per tant també, potser inevitablement, dos intel·lectuals antiintel·lectualistes. La de Neruda i Estellés és una poesia arrelada al carrer, a les gents, que blasma amargament els capricis buits, els esteticismes i les torres d'ivori. Estellés ens en dóna fragments per al record, en aquest cas a Coral Romput:

“De vegades voldria fer versos nobilíssims

i dir antigues coses amb plena dignitat,

anomenar il·lustres personatges i llocs

i treballar esveltes metàfores de sal

intercalant alguns 'Oh la lluna! Oh les verdes

illes assolellades!': tot això que m'agrada

llegir en certs poetes, i tot dessota el signe

mozartià de Goethe. Però no puc. No sé”

           I Neruda també, en altre dels fragments més potents i amargs del Canto:

“Qué hicisteis vosotros gidistas,

intelectualistas, rilkistas,

(...)

No hicisteis nada sino la fuga”

           Una poesia rabiosa, devastada, àcida, darrere de les barricades, escrita entre quatre parets i llançada al carrer. Neruda, però, ho avoca tot sota unes sigles, una lluita concreta: “se hizo nombre, se llamó Pueblo,/ Proletariado, Sindicato,/ (...) y se llamó Partido./ Partido/ Comunista”.

           En el fons, Estellés i Neruda són dos poetes desterrats en certa manera, enfrontats salvatgement al poder que els força a l'exili: “Jo cante ací com, desterrat, Ovidi,/ contra un injust i tenebrós exili/ que no comprenc ni comprendré en la vida”. I Neruda: “...Entonces crímenes/ me reprocharon, la jauría/ de los vendidos y alquilados:/ los 'secretarios de gobierno',/ los policías, ...”.

            El final, en tot cas, ha d'arribar. Els versos s'esgoten, els dos cants també. Els cal una última línia. I és un cant a l'esperança, radical, optimista, fresc, convençut que arriba l'hora: “M'esperareu i cridaré amb vosaltres/ cançons d'amor i combat i esperança”. Neruda ho plasma com anys després ho faria el seu company Allende, evocant la llibertat dels carrers oberts i conquistats pel poble, en una image èpica, optimista, messiànica:

“Pero está cerca el tiempo victorioso.

(...)

que la hora

llegue a su horario en el instante puro,

y el pueblo llene las calles vacías

con sus frescas y firmes dimensiones”.

            La història i els carrers encara esperen eixe moment, després d'una i mil derrotes. Els que ho van invocar, Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, descansen, però, eternament invictes.