L’idiota que va vèncer a la Guerra

La Guerra pot escriure’s de moltes maneres. Hi ha la solemnitat antibel·licista d’Erich Maria Remarque en Sense novetat en el front. O l’ofegant rutina que amera Vida i Destí. Hi ha les patriotades enceses de tots els segles. O el nihilisme de les aventures de Sven Hassel. També, per sort de tothom, hi ha aquella ironia de rostre torturat que és la sàtira, i de la qual Jaroslav Hašek era un mestre. Seua és Les aventures del bon soldat Švejk, una obra d’aquelles que impunement anomenem imprescindibles.

                “També Jesucrist era innocent i, malgrat això, el van crucificar. A ningú li ha importat mai si algú és innocent o no. A callar, i a continuar servint, com deien a la mili. És el millor”. Qui parla com si no fóra el condemnat és Švejk, el bon soldat Švejk, qui acaba d’enfangar-se en un mar del qual ja no se’n sortirà: la Primera Guerra Mundial. Švejk és, per consens popular, un idiota, un boig, però també un personatge que, malgrat tot, aplica una cordura tan lúcida com inquietant, tan subversiva com lògica. No és estrany, doncs, que Hašek el col·loque a l’ull de l’huracà, just enmig de la primera gran guerra del món. Tampoc ens ha d’estranyar, per tant, que aquest antiheroi rebente a base de llenguatge la pragmàtica tràgica del conflicte, la grandiloqüència assassina d’un militarisme imperial absurd i implacable, sàdic i metòdic, ridícul i divinitzat.

             Les aventures del bon soldat Švejk no és, però, una obra més de les tantes que han clamat contra la guerra. I no ho és precisament perquè mostra el que moltes altres han passat de llarg: la rereguarda, els corredors de les comissaries, presons i tribunals corruptes, els carrers inundats de paranoia, les vies fèrries col·lapsades de carn de canó, i un etcètera d’antièpica. No hi ha bales ni explosions. Almenys no explícites. Com en aquella obra de Beckett, tothom espera les trinxeres, fins i tot les evoca sense pèls a la llengua, però semblen no arribar mai. Mentrestant, la novel·la ja ens ha guanyat amb un humor d’aquells amb el gust de la coca-coca quan algun insensible hi llança una cigarreta. Cendrós. Dur.

Hašek va nàixer a Praga el 1883, a la Bohèmia integrada dins l’Imperi Austrohongarès. Un Imperi amb el qual Hašek no mostra miraments. La seua obra es converteix en una radiografia sense compassió amb les dissensions internes, el còctel nacional insoluble, les tensions amb el Reich, o la pompa estúpida de l’emperador d’un conglomerat polític amb els dies comptats. Hi ha política, per tant. I molta. Contada sempre des del cantó txec, sovint emmascarada en la narració, d’altres vegades – poques – explicitada en assaigs breus: “Un aparell jurídic tan magnífic com aquell només podia existir en un Estat en la vespra de la seua decadència general: política, econòmica, i moral. L’esplendor de l’antic poder i de l’extinta glòria mantenia els tribunals, la policia, la gendarmeria i l’escòria dels denunciants”.

.           Contra la burocràcia de la mort, doncs, la novel·la és també un clam inevitablement anticlerical des del seu furibund antibel·licisme: “El gran escorxador que va ser la Guerra Mundial no podia prescindir tampoc de la benedicció eclesiàstica”. La desfilada de religiosos corruptes, militaristes o ebris és digna d’antologia. Com també la d’oficials inútils, despòtics, igualment borratxos i sàdics. Ho llegim tot entre diàlegs colossals que amaguen un bosc de paràboles. I és que Les aventures del bon soldat Švejk és això, també, un conjunt de microhistòries, en boca sempre d’un Švejk que a estones recorda als predicadors d’altres èpoques, en la línia entre la bogeria lúcida i la cordura absurda. Un predicador que ens recorda que la política, com la guerra, no cau del cel, sinó que naix entre anècdotes, i viu al nostre carrer. Amb tota la responsabilitat que això comporta.

Arribats en aquest punt, per cert, que se n’abstinguen els lectors de novel·les frugals. Les aventures del bon soldat Švejk és un monument a la literatura, en tots els sentits. També en el voluminós. Jaroslav Hašek va escriure tres parts de la novel·la. El seu amic Karel Vanek, n’acabà una quarta que quedà sense terminar. Però n’haurien d’haver sigut sis. La malaltia el va matar sense deixar-li acabar la seua obra. Era 1923. El balanç final, però, no és gens decebedor. Ens va llegar un soldat inconscientment subversiu, perdut, però viu, enmig d’una immensa carnisseria humana. El bon soldat Švejk, l’antiheroi que, potser sense voler, va vèncer a la Guerra. 

L’èpica i els segles: d’Aquiles a Messi, passant pel Cid.

L’èpica són paraules. Aquell locutor ho sabia mentre cridava, amb la veu trencada de metàfores, que el dios del fútbol acaba de bajar a Stamford Bridge, simplement perquè un jugador va saber esperar fins a l’últim segon de l’últim minut per a col·locar una pilota dins d’una porteria, i convertir la derrota en victòria. Aquell locutor acabava de crear un heroi. Amb paraules, sempre amb paraules. I és que sense narració no hi ha èpica, i sense èpica no hi ha herois. És la literatura qui els pensa, els eleva i els regala la posteritat.

       Herois i antiherois han decorat i decoren el les vitrines de la literatura des de molt abans que es crearen les cròniques esportives, orals o escrites. Des de molt abans. Però és ara, justament ara, quan els esports s’han convertit en el principal refugi de les seues llegendes. És seua la poesia de velocitats, agilitats, tècniques o gambetes extraordinàries, és seua la divinitat concedida per la paraula, és seu el poder escrit a les columnes dels diaris, la capacitat de transformar la tristesa en eufòria i la frustració en esperança. Sí, tot allò és seu, però tot allò no és nou. En realitat, les qualitats extraordinàries que hui en dia ofrenem als esportistes han recorregut milers d’obres de tots els temps. I sempre són les mateixes. O quasi.

          Tot comença amb Homer. La Ilíada i la Odissea són el principi, la gènesi, el naixement dels herois. Allà hi ha Aquiles, tan ràpid i àgil com el vent, a tocar dels déus, quasi invulnerable. I el quasi és un taló que no sobreviu a Troia, on Hèctor exerceix d’antagonista perfecte. Perquè un heroi necessita un altre, un espill a vèncer. També hi ha Ulisses, “l’enginyós, ple d’idees”, que guanya el retorn impossible a casa. Si avancem una mica en la història trobem Eneas i el seu descens als inferns que llegiria i copiaria Dante. I si volem canviar literatura profana per la sagrada sempre ens quedarà la Bíblia i la seua lúcida i radical pedra de David al front de Goliat.

Més endavant, hi ha els cavallers de la taula redona i tots les magnes línies del cicle artúric. I els cantars de gesta castellans amb el Cid tan cristià, generós, enginyós, bondadós i implacable amb els enemics, un heroi que guanya sempre, fins i tot després de mort. El del Campeador és un d’aquells casos paradigmàtics. La figura històrica hauria sigut poc més que una anècdota en els llibres d’història medieval si el Cantar de Mio Cid no haguera estat escrit. Llegenda o no, no importa, perquè romangueren les paraules. L’heroi, una vegada més, era de tinta.

N’hi ha més, de fills de l’èpica, evidentment. Cada vegada menys invulnerables, però. Veiem sinó Tirant lo Blanch morir d’un trist i humà mal de costat, lluny d’invulnerabilitats mitològiques. O el Quijote de la Mancha, que ja porta l’anti abans de la paraula heroi. El cert és, però, que l’èpica s’escampa, sobreviu, i arriba amb tota la seua força als nostres dies. Perquè la història és un etern retorn i sempre acabem per retrobar els inicis. A qui li estranya, a hores d’ara, veure comparat Leo Messi amb El Cid, aquell dia que eixí a jugar lesionat, i amb només un caminar erràtic pel camp féu esclatar els somnis a la graderia i els malsons a la defensa enemiga? O parlar de la seua velocitat i agilitat amb més hipèrboles que les que la Ilíada gasta amb Aquiles? A qui pot estranyar-li?

No, a ningú no ens estranya. Som nosaltres els qui alcem impenitentment herois al cel, figures que ens guien, que ens facen sentir més amablement humans. Al capdavall, hi ha herois perquè no poden no haver-ne. Necessitem pensar que algú ens defèn i lluita per nosaltres, des de dalt. Necessitem la seguretat de l’extraordinari. Necessitem no sentir-nos a la intempèrie, pensar que el sublim passa. Necessitem pensar que en el fons del fons, la vida és alguna cosa més que el gris vagar d’uns desgraciats enmig d’un món que no comprenen. La veritat, però, és una altra. Els herois no existeixen. La literatura, almenys, sí. 

Barcelona, 1939: la pornografia d’un poder esvaït.

La sentència és arxiconeguda: no saps el buit que provoca una absència fins que arriba amb tota la seua força. Tots l'hem sentida d'una manera o d'una altra, en boca d'un premi Nobel o en una sobretaula d'aquelles que arreglen el món entre glops de cafè i eminències de diumenge. I com més gran és el buit més xicotet i insignificant és tot el que intente omplir-lo. Hi ha una obra mestra del cinema alemany on es mostra justament aquesta absència en carn viva. Als nostres cines es digué El hundimiento i retrata el buit absolut de tot allò que pugueu pensar, d'amor, de poder, de trellat, d'esperança i uns tristos punts suspensius que no diré. És la imatge del Berlin estripat despietadament del 1945, testimoni agonitzant de la derrota que ja és només qüestió d'hores, les que tarden els russos en creuar l'Oder. Un temple caigut i un déu agenollat.

            Lluny en el temps i en l’espai però molt a prop en les coordenades humanes i polítiques se situen unes altres runes que esperen ja, només, inermes i despullades, veure la desfilada triomfal de l’enemic entre les restes de la derrota. Valentí Puig les ha volgudes contar a la seua última novel·la, és Barcelona cau, i retrata, amb sort diversa, els tres últims i cruels dies de la capital catalana sota govern republicà. Un desert d’idees en flames tan lluny i tan a prop d’aquell Berlin. Revisionisme o no, el cert és que se suma a l’onada de títols sobre la Guerra Civil espanyola que ens entreté els últims anys. I és que l’hecatombe col·lectiva s’ha convertit en una font inexhaurible – i difícilment desaprofitable – d’històries d’humanitat al límit, d’explosions de sentiments i d’abismes insalvables. En aquest cas, l’escriptor mallorquí tensa la corda en proposar un personatge de frontera, un agent doble que vaga en un submón de corrupció i mercat negre, un paisatge depriment de carrers grisos i txeques a vessar de sang i de silencis.

            La capital catalana, a finals de gener de 1939, és una ciutat radicalment destruïda, si no físicament, sí moralment. El símbol més immens de la derrota. La idea ha caigut. I des de molt alt. S’obri pas el desori d’un poder inexistent, corromput fins a les entranyes, i una vida que esclata en l’abisme, mentre el govern fuig i les cartes volen per la taula. Tota una desmitificació de la revolució, com en aquell conte del terrat de Calders, però sense el somriure irònic, al contrari, amb tot l’àcid de la descomposició política i moral d’una societat que ja mesura la ideologia només amb grams de pa i litres de llet i sexe cru i imperatiu i partides de blackjack.

            Els panorames brutals com aquest són molt propensos a supurar novel·les magnes, però també d’altres que es queden en no man’s land, a mig camí de tot. És el cas de Barcelona cau, una història distant, freda, amb personatges boirosos, més aviat un conjunt de pinzellades acompanyades d’un feble fil narratiu. I precisament és aquest argument més aviat fluix el que fa recaure tota la força en les imatges estàtiques de la devastació completa d’una capital en el desert. Puig s’ho cuina amb girs d’un estil ornamental molt especial, genial a estones, però massa telenovel·lesc altres, amb una llengua que cau sovint en la frugalitat, de la mà d’una veu en off proverbial i solemne. La fotografia final, en blanc i negre, és la de la pornografia d’un poder esvaït, d’una derrota propera, d’una victòria sempre una mica obscena. O massa. 

Què digué Fuster en Nosaltres els valencians?

La Història ho ha dictaminat greument: ningú recordarà Nosaltres els valencians per ser un assaig desimbolt i potent amb una prosa suau i concisa. No. El llibre més famós de Joan Fuster serà recordat inevitablement pel seu contingut polític. Però quin? Tothom ha escoltat des d’acusacions d’haver comès cada un dels set pecats capitals, fins a adulacions desmesurades al nou pare de la Pàtria – així, amb majúscula –, passant, és clar, per tots els matisos de les terceres vies i el pitjor de tots: la indiferència més absoluta que guanya terreny. Ara bé, quines són les paraules que han provocat tanta passió? Què hi havia escrit en aquell llibre publicat ara fa cinquanta anys?

            “Pocs valencians hi deu haver – valencians amb un mínim de consciència d’ésser-ho – que no s’ho hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som”. Joan Fuster, amable veí de Sueca, es va fer reiteradament una pregunta. Què som els valencians? D’aquest interrogant derivaren tots els altres, com també les innumerables respostes, parcials o no, i un còctel dividit en fets, indecisions i problemes, la bíblia per a uns i el pitjor pamflet per a altres: “Nosaltres els valencians”.

Stop. Abans de desentranyar els misteris del microcosmos fusterià, cal aclarir una qüestió: com era el País Valencià de 1962. La visió ens desemboirarà el camí, perquè cada obra és filla d’un temps, i aquesta més que cap altra. Quan s’edità NEV, el País Valencià no era. Així de senzill. Tres discretes províncies enmig del mar de províncies d’una dictadura espanyolista en plena forma, sense cap institució comuna des de la desaparició del Regne de València a mans castellanes. No res políticament ni culturalment, més enllà de quatre nuclis de lletraferits que utilitzaven una llengua encara sense un model assentat i general. Un desert administratiu i un país subterrani amb una població encara majoritàriament catalanoparlant, rural o no, que veia vindre atònita la nova onada migratòria i tecnològica que s’expressava en la Lengua del Imperio. Fuster llançà la bomba.

            Fets, indecisions, problemes, dèiem. I és que l’escriptor de Sueca sabia el que volia dir i com dir-ho. “Nosaltres els valencians” és una repassada autocrítica de la història valenciana des del cabreig intel·lectual de veure un país informe, terriblement indecís i a la deriva políticament. Carències? Moltes. Encerts? Molts.

Els fets. El Regne de València fou, des de la seua creació al voltant de la capital, un ens dual. Ni carn ni peix, com citen habitualment. La sentència va fer fortuna. Per a Fuster el País Valencià, dividit lingüísticament en dues meitats, no era ni una cosa ni l’altra, ni català del tot ni castellà del tot, fruit d’aquest dualisme “insoluble” basat en la llengua. Un dualisme amb més pes català, això sí, perquè encara al 1962 “el predomini català” seguia “incòlume”. Ara la història és una altra. Ni carn ni peix, doncs, el que equival a haver de decidir “o carn o peix”. Fuster ho tenia clar: “Dir-nos ‘valencians’, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos ‘catalans’. Ni la sostinguda intrusió castellano-aragonesa, ni l’hibridisme ètnic, no han pogut desfigurar aquesta primera autenticitat”.

            Un país indecís. Els valencians no decidim mentre la castellanització avança, sense dubtes ni entrebancs, ja siga pacíficament o “por justo derecho de conquista”. El perill no és altre que la dissolució com a poble i l’enemic, l“Estat Jacobí”, contempla l’espectacle amb un somriure. “Ara es tractarà de desfigurar-nos”, avisava Fuster, “d’una banda s’accentuarà la dicotomia interna a base d’afegir noves terres castellanes (...) de l’altra, hom mirarà d’incloure el País Valencià en alguna organització ‘regional’ on també formaven territoris aliens a la seua contextura nacional”. Ara, amb una Comunidad Valenciana amb les tres províncies en marcha triunfal, ho veiem una mica lluny, però aleshores, ni la integritat bàsica del territori valencià estava assegurada. A la castellanització encara reversible – i ara, què en diríem? – s’afegia un altre mal endèmic: la dispersió i el particularisme. Des de la nit dels temps, els territoris de llengua catalana han sofert un procés gradual  d’allunyament, de “localisme”, una certa unitat perduda que ens mena a la desaparició. Grans problemes grans... Solucions? Ni el sucursalisme ni les mitges tintes. “Si el País Valencià – posem-nos en la perspectiva més localista – vol salvaguardar la seua personalitat ha d’ésser preservant-se fidel a la seua catalanitat bàsica. Et tout le reste est littérature”. Més clar, aigua.

              No era tan fàcil, evidentment. Hi havia els problemes. Fuster els encara. En primer lloc la política: tota l’efervescència revolucionària del XIX, inclòs un anticentralisme gens clar, que Fuster li adjudica sense dubtar, fou inútil gràcies al “canibalisme domèstic” d’anarquistes, republicans i carlistes, que no lluitaren contra l’Estat de qui eren enemics sinó que es barallaren entre ells. Una política infecunda, doncs. I no només això, baralles estèrils en un país agrícola sense una classe dirigent responsable, una absència de burgesia “com Déu i Karl Marx manen” que arribava fins el mateix 1962. Aquest ha estat un punt polèmic de la visió fusteriana. “Hui, tothom que arriba a recollir un grapat considerable de duros, pensa de seguida a esmerçar-los comprant un hort. Són diners que escapen a una ben necessària inversió industrial”. Segur? Hui en dia sembla clar que la visió agrarista de Fuster no era del tot correcta. D’industria, n’hi havia. I de burgesia? No ho sé, però és que si hi haguera hagut una forta burgesia haguera sigut de sobte radicalment valencianista? Ho dubte.

            La imatge que ens torna l’espill fa mal, perquè hi veiem, també, el complex d’inferioritat de nosaltres, els valencians, unit estretament al nostre provincianisme, una realitat incòmoda. La crítica, vigent encara hui, resulta incomprable: “Com més ‘provincià’ és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors més entusiastes de l’idioma valenciano, de la literatura valenciana...”. Fuster en estat pur. Afirmacions com aquesta li costarien vidres trencats. I no és l’últim dels problemes que veu. La qüestió de noms, difícil en un país que fou creat a partir del nom de la capital, i el cas d’Alacant, amb un particularisme delicat i més encara en una època sense institucions comunes, centren també l’atenció de l’escriptor de Sueca.

            El panorama, per a Fuster, és desolador, però malgrat tot cal decidir. Ell aposta fort. La seua critica és demolidora, però sense crítica, no ho oblidem, no hi ha millora possible. Les culpes d’un país sense política ni burgesia, amb els proletaris a remolc, un valencianisme de preguerra descartat per poc reeixit i un Estat eternament en contra, se les durà qui, segons ell, podia haver capgirat la situació: la Renaixença. “La Renaixença ha estat socialment un fracàs”, diria, perquè amb unes circumstàncies “propícies” des de feia temps, “ens han fallat els homes”. Els polítics, aquells que haurien d’haver fet, segons ell, el pas del regionalisme al nacionalisme, aquells que haurien hagut de polititzar el moviment. Massa simple? Probablement sí, però el paper ja no li donava per a més.

Fuster penjà la ploma, ja havia dit tot el que havia de dir: “I ‘no en dic pus’, com escrivia el clàssic: perquè aquest no és un llibre de solucions, ni tan sols de consells, ni un programa...”. Potser, sense voler-ho, era tot alhora. Qui sap.

            I jo no puc acabar sense fer dues consideracions. La primera per als seus justos però inflamats detractors, aquells que diuen que la proposta tan radical de Fuster provocà una resposta en consonància, aquells que idealitzen el valencianisme dels anys trenta. Ingenuïtat, al meu parer. Què haguera passat sense propostes com la de Fuster? No res, probablement. L’Estat hauria estat el mateix, i el ratpenatisme també, sols que no hi hauria alternativa enfront. La segona per als seus aduladors incondicionals. “Nosaltres els valencians”, és, pense, l’obra que marcà bona part del segle passat del valencianisme, però al 2012 no pot ser el full de ruta que no ha estat mai. Fou el producte d’un moment determinat en la història del País Valencià, un moment de travessia en el desert que demanava un revulsiu a crits. Amb el temps hi ha hagut critiques més o menys encertades, i reflexions valuoses, com la sonada De impura natione o Sobre la nació dels valencians. Del debat entre totes hem d’extraure les conclusions, sense cremar abans de llegir. El famós “saldo final”, cinquanta anys després, amb una situació totalment diferent a la de llavors, ha de ser la suma de veus. Massa simple també? Probablement, però és inevitable, el pati ja no està per a caïnismes.